Final

L'any se'n va. S'acaba l'any de la crisi, el 2009 dels despropòsits, el final de la bombolla de la construcció i de l'enriquiment vil. I s'acaba aquest bloc, que de fet ha estat un mena de dietari penjat a la xarxa on he escrit opinions, on he deixat anar dèries i manies i on he provat d'escriure sobre tot allò que em venia de gust o que necessitava treure. Pura catarsi, al cap i a la fi.

Tastaolletes musical

La candidate (exercice de style 7)

Ne cherchez plus! Je l'ai trouvé. J'ai trouvé la candidate, la meilleur camarade, la personne qui nous aide toujours quand nous avons un problème. Elle est une fille amusante, sérieuse, travailleuse... et très très responsable. Elle est un peu têtue, c'est vrai, mais ça ne fait rien quand on a beaucoup de qualités. Si vous avez besoin d'aide, elle vous répondra avec un sourire. Elle est vraiment adorable et je vous la présente. Elle est ma candidate et devrai être votre candidate. C'est Raquel, la belle. Je vote pour elle! Et vous?

L'educació (o el terme mig)

Recordo que vam entrar en una gelateria a Roma, a Piazza Navona. Només posar-hi un peu, la dependenta ja ens va demanar què volíem. Era tanta la varietat de gustos, que vam necessitar un moment per pensar. Ens calia temps per processar tota la informació que ens entrava pels ulls. El fet de demanar-li "temps" la va molestar tant, que la noia es va posar a feinejar rere el taulell i quan li vam dir que ja ho teníem clar, va fer veure que no ens sentia. D'esquena a nosaltres, feia com si no hi fóssim. Devia pensar: "M'heu fet esperar, doncs ara espereu-vos vosaltres."

Una altra mostra de falta d'educació és la que vam viure en una terrassa d'un restaurant a Viena. Érem quatre i no ens acabàvem de decidir, perquè els preus eren cars. Mentre miràvem la carta que hi havia en un faristol al carrer, se'ns va acostar el cambrer i ens va convidar a seure. En dir-li que ens ho estàvem pensant, va reaccionar malament, es va posar a cridar com un energumen i se'n va anar despotricant, davant el nostre astorament i el dels clients que, a les taules, ja estaven començant a sopar.

Són, aquests dos fets viscuts, dues mostres de mala educació i de com NO ha de comportar-se mai un cambrer o un dependent, atossigant el client, no deixant-lo pensar, exigint-li una resposta a les primeres de canvi i no acceptant que la seva feina també inclou la paciència. En l'altre extrem de la mala educació, però, hi ha el que m'ha passat avui a Barcelona, en un forn-cafeteria que hi ha al carrer Rocafort. Es tracta d'un local petit, amb un taulell i només dues taules. He entrat darrere un grup de tres persones, que han demanat i s'han assegut en una taula. Jo m'he assegut a l'altra taula, tocant a la porta. Esperava que la dependenta em digués què volia prendre, però no ha estat així. Ha anat entrant gent, que volia pa o croissants o el que fos.... i la noia els ha despatxat sense problemes. Però jo, com si fos transparent. Ni m'ha mirat. He tingut temps de llegir el diari sencer, durant prop de 25 minuts, fins que al final he decidit tocar el dos. Amb parsimònia, he plegat el diari, m'he aixecat, m'he posat la jaqueta i, en aquell precís moment, una senyora ha aparegut de dins el local, m'ha somrigut i m'ha dit "Hola". Llavors he pensat: "Massa tard." I li he dit, també amb un somriure: "Hola no. Adéu." I he marxat. La dona s'ha quedat amb la boca oberta. I suposo que ja s'haurà aclarit amb la dependenta, que feinejava prop de la cafetera i que ha fet veure que no s'adonava de res.

Indefensos (a la via pública)

Avui he comprovat en la meva pell com n'estem d'indefensos davant el poder, davant les autoritats. Resulta que la grua municipal, a requiriment —suposo— d'un ciutadà que havia aparcat el seu vehicle massa a prop del meu i no podia sortir, se m'ha endut el cotxe al dipòsit municipal. El meu cotxe estava ben aparcat, al carrer, en una zona de pagament lliure, des de feia quatre dies i mig. Però vet aquí que algun cretí va amorrar el seu cotxe al meu i, al seu torn, un altre cretí devia fer el mateix, de manera que a l'hora de sortir, el primer cretí no podia treure el cotxe perquè estava encaixonat. La culpa no era pas meva, sinó seva, per no guardar les distàncies entre vehicles estacionats a la via pública, i de l'altre cretí (el segon), que va fer el mateix, això és, amorrar el seu cotxe al del davant per guanyar espai.

Però qui ha pagat les conseqüències de tant de cretinisme urbà he estat jo: indignació, nervis, presses, reclamacions amunt i avall, trucades, una sensació enorme d'importència i... 143,25 euros per poder recuperar el cotxe, a més d'una multa ( jo, la víctima) de 100 euros per "impedir que un cotxe ben aparcat" pogués moure's. És increïble com no pots estar tranquil ni tan sols complint les ordenances municipals. Un dia es presenta la grua muncipal i se t'emporta el vehicle en qüestió de segons. I aleshores els problemes són teus per demostrar que el tenies ben aparcat. Ells no cal que demostrin res, però tu sí.... Definitivament estem indefensos davant les autoritats. Un policia diu que t'ha vist parlant pel mòbil o li ha semblat que no portaves el cinturó posat o decideix àrbitràriament que la grua s'endugui el teu vehicle perquè i ja has begut oli. La presumpció de civisme no existeix a les nostres ciutats. Et veus obligat a demostrar que ets cívic, que compleixes les normes i que aparques correctament el teu vehicle, quan hauria de ser al revés: les autoritats, per poder-te sancionar, haurien de demostrar que has incomplert una norma i que ets un incívic. Però en aquest país nostre tot funciona a l'inrevés, i així ens van les coses.

La conquête de l’espace: la NASA construira des bases habitées à la Lune et à Mars (exercice de style 6)

Quarante ans après la conquête de la Lune, l’Agence Spatiale Américaine (NASA) a annoncé que l’Amérique prendra pied sur la Lune en 2018 et que en 2020 une colonie permanente s’établira dans une base lunaire au bord du cratère Aristarque, un ensemble d’origine météorique qui a 450 millions d’années et qui contient d'importants dépôts de minéraux riches. Le télescope spatial Hubble a découvert un minéral qui permettra de produire l’eau et l’air nécessaires à la survie dans la future base lunaire.

Mais cela n’est pas tout, parce que les États-Unis prévoient aussi la conquête de Mars. Le porte-parole de la Maison Blanche, Samuel Biers, a révélé que la base lunaire d’Aristarque servira d’étape à des missions habitées en direction de la planète Mars. La NASA prévoit d’atteindre la planète rouge au début de l’année 2025.

Teatre d'avui dia

Una comèdia sobre la hipocresia i les relacions de parella en el món modern. Un text que podria donar més de si. Una direcció dolenta i unes interpretacions irregulars, amb actors mediàtics d'aquells que en teoria haurien de ser un reclam per al gran públic. Una sala gran amb un centenar d'espectadors. Un públic que riu i parla com si estigués al menjador de casa, comentant els gags de l'obra sense cap respecte per als actors. I uns actors (oh sorpresa!) que porten micròfon! L'espectacle no és en un pavelló esportiu ni a l'aire lliure... és en un teatre de la Rambla de Barcelona. Què se n'ha fet, doncs, dels actors d'abans, que projectaven la veu? Ara necessiten micròfon perquè se'ls senti des de la quarta fila. I de qui és la culpa? Dels mateixos actors, incapaços de treballar la veu? De les escoles de teatre? De la televisió, que els acostuma a parlar per a gent que es troba a un metre de distància?

Frau literari

Ja fa molt que la literatura es va convertir en un negoci. I sembla que, quan es tracta de diners, tot s'hi val. Escriptors que no són escriptors, per exemple, pul·lulen pel món editorial i mediàtic... i també escriptors que escriuen en una llengua i fan creure a l'opinió pública que ho fan en una altra. I això és el que acaba de passar a Girona, que han donat un premi de novel·la en català a un periodista que escriu en castellà. Algú, doncs, li ha traduït el llibre al català. El pitjor de tot és que això mateix ja va passar el 2002 amb el mateix periodista i un altre premi de novel·la en català. És el segon cop, doncs, que l'inefable escriptor ens marca el mateix gol. I com és que ningú diu res? L'engany no el reconeixeran ni els organitzadors del premi, ni tampoc el periodista premiat. Quina barra, tots plegats. És que en aquest gremi de la literatura no hi ha gent honesta?

Lladres

Ara resulta que no solament el gran senyor de Barcelona —aquell que acumulava seixanta càrrecs i es mostrava orgullós i prepotent— s'ha dedicat a robar durant anys, sinó que també participaven de l'espoli membres de la seva família. I els partits polítics segur que ho sabien. I van fer la vista grossa perquè les seves fundacions rebien diners del gran senyor en forma de donacions o ajudes. Ara surt tot. I tothom quedarà esquitxat. Però cap d'ells anirà a la presó. Quina vergonya de país!

Ciutats en el record: Viena

Viena és una ciutat elegant i neta, plena de llargues avingudes, edificis neoclàssics i palaus de façanes impol·lutes. Els turistes omplen els carrers del ring, però fora del centre la ciutat es descongestiona i respira tranquil·litat. Viena és una urbs plena de museus grans i petits que viu obsessionada amb la figura de Mozart i oblida els altres músics que la van fer gran. Viena és una simfonia d'olors i de racons, és la casa-museu de Sigmund Freud, les moltes cases on va viure Beethoven que no es poden visitar, els parcs, els tramvies, el record de l'emperadriu Elisabet de Baviera (Sissi) i, sobretot, una sachertorte i un ice caffe inoblidables.

No llegiré Larsson

Definitivament no llegiré la famosa trilogia de Larsson. No ho faré. Si fa unes setmanes, quan vaig anar a veure la pel·lícula, deia que potser buscaria el moment per llegir les novel·les del periodista suec, ara he canviat radicalment d'opinió. Continuaré amb la meva dèria de llegir els autors clàssics i no pas els llibres que estan d'actualitat. Faré cas a una persona de confiança que m'ha dit que no val la pena perdre el temps amb la trilogia. Diu que és cert que la història truculenta de cada volum pot acabar enganxant, igual com enganxen els serials televisius, però que en realitat som davant un fenomen mediàtic i prou, no pas davant unes grans novel·les. A cada volum li sobren dues-centes pàgines pel cap baix. Són novel·les que estan per polir, i que si l'autor no hagués mort sobtadament, ben segur que l'editor li hauria fet escapçar els llibres per treure'n la faramalla. De manera que dedicaré el meu temps a altres coses més importants.... Ufff.... Quin pes m'he tret de sobre.

Tornar a la feina

El retorn a la feina és un cop dur, una puntada de peu a la boca de l'estómac que t'esborra en cinc minuts els records i les sensacions de les vacances que encara t'acompanyen. És un canvi sobtat i traumàtic, sense solució de continuïtat, d'un dia per l'altre.

Tornar a trepitjar el lloc de treball vol dir retrobar-se amb aquella gent que has volgut oblidar durant setmanes, tornar a veure els somriures forçats i sentir les preguntes tòpiques amb la cantarella de sempre (Què taaaaal? Com ha anaaaaat?, etc.).

La feina torna irremeiablement i, de nou, t'envaeixen les presses, el ritme estressant, la sensació que no et pots queixar perquè ja has tingut les vacances que et pertoquen (que socialment són vistes com unes vacances excessives) i aquell fàstic vital que no t'abandona fins l'estiu vinent.

Ufff...

Àpats... i horaris (europeus)

Hi ha el mite que, a Europa, els horaris dels àpats són molt estrictes. França, Anglaterra, Alemanya, Àustria... són països on el dinar i el sopar se serveixen ben d'hora, potser massa i tot. Itàlia ja és més tolerant i flexible, diuen. El nostre país, en canvi, és el més relaxat en qüestió d'horaris, perquè et pots presentar al restaurant a hores intempestives i encara et posen un plat a taula, diuen.

Doncs bé, pel que fa als horaris europeus, jo mateix puc donar fe que en un poblet d'Irlanda em van dir que tenien la cuina tancada i que no em podien servir el sopar... a les 21:05 h. Passaven cinc minuts de l'hora, i amb un gran somriure i molta amabilitat em van dir que no podia ser, que tornés un altre dia. El que ja no m'esperava és que a Ribes de Freser (a la comarca del Ripollès) els dos hostals del poble tinguin un horari tan ampli per dinar (de 13 h a 16 h), però en canvi només serveixin el sopar de 21 h a 22 h. A Ribes de Freser, si vols sopar passades les deu de la nit, no pots. Però encara pitjor: A Ripoll, capital de la comarca, no pots menjar res més enllà de les 15:30 h... ni tan sols en un bar! Vaig entrar a un parell de bars i vaig demanar si em podien fer un entrepà: a tots dos em van dir que no, que de beure el que vogués, però de menjar, res de res. Al final vaig haver de sortir del poble, aturar-me en un supermercat de carretera i comprar-me una barra de pa i una mica d'embotit, i menjar-m'ho a peu dret, al costat del cotxe... Ves per on, els pobles de comarques se'ns han tornat fins i ara segueixen els horaris europeus al peu de la lletra. El que passa és que, en temps de crisi, aquesta política d'horaris restrictius no és gaire bona. Jo mateix, si un altre dia em torno a trobar en una situació semblant, a Ribes o a Ripoll, passaré de llarg. Queda dit.

Contrast (2)

Paisatge i contrast. Sovint, en un indret, et trobes un seguit d'elements arquitectònics que no s'adiuen els uns amb els altres. D'altres vegades el mobiliari urbà o alguna escultura al mig d'una plaça grinyolen al davant d'una església o un edifici construït fa segles... El contrast en el paisatge té múltiples formes, tantes com puguem imaginar. Però el que ja em sembla molt lleig és col·locar una antena model-segle-XXI al costat d'una ermita del segle XVII. I això és el que passa a l'ermita de Sant Antoni, entre Ribes de Freser i Campelles, al Ripollès. Si hi aneu us trobareu amb unes immenses torres al costat de l'ermita. Un paratge bonic espatllat pel mal gust i per la modernitat mal entesa... Quina llàstima de lloc. Quina llàstima de país. Em sembla que va ser Josep Pla qui va escriure, en un dels seus papers, que en aquest país nostre tot canviava... menys el paisatge. Que n'estava d'equivocat.

La lluna i M.S. Fogg

La casualitat va fer que portés els últims llibres al Chandler el mateix dia que els astronautes van aterrar a la lluna. Vaig treure'n una mica més de nou dòlars, de la venda, i quan caminava Broadway avall vaig decidir fer una parada al Quinn's Bar and Grill, un petit local que hi havia a la cantonada del carrer 108. Aquell dia feia moltíssima calor i vaig pensar que no passaria res si em permetia el luxe de gastar-me deu centaus en un parell de cerveses. Vaig seure en un tamboret de la barra al costat de tres o quatre clients habituals que gaudien de la llum tènue i la frescor de l'aire condicionat. Hi havia engegat un gran televisor en color, que resplendia fantasmagòricament sobre les ampolles de whisky de sègol i bourbon, i va ser d'aquesta manera que vaig presenciar l'esdeveniment. Vaig veure aquelles dues figures inflades que feien els primers passos en aquell món sense aire, botaven com joguines sobre el paisatge, avançaven enmig de la pols amb un carretó de golf i plantaven una bandera a l'ull del que en altre temps havia estat la deessa de l'amor i la follia. La radiant Diana, vaig pensar, imatge de tot el que hi ha de fosc en nosaltres. Llavors va parlar el president. Amb una veu solemne i inexpressiva, va declarar que aquell era l'esdeveniment més important des de la creació de l'home. Els veterans del bar van riure en sentir-ho, i em penso que jo mateix vaig dibuixar un o dos somriures. Però per molt absurd que fos aquest comentari, hi havia una cosa que ningú no podia discutir: des del dia que el van expulsar del paradís, Adam no havia estat mai tan lluny de casa.

Paul Auster: El palau de la lluna (1989)

Ciutats en el record: Bratislava

D'ençà que l'any 1993 l'antiga Txecoslovàquia es va dividir en dos estats (la República Txeca i Eslovàquia), Bratislava va deixar de ser la segona ciutat important de l'estat per convertir-se en la capital d'un estat nou. De tota manera, quan trepitges Bratislava aquesta sensació de "capital" no la notes. En sortir de l'estació de tren, sembla que un s'hagi traslladat trenta o quaranta anys enrere: façanes grises i escrostonades, tramvies que conviuen amb el troleibús, automòbils d'abans de la perestroika... Però en arribar al centre històric tot canvia. El centre històric té l'encant d'una Praga en petit, la gent és amable, els preus són molt assequibles i el turisme de masses hi arriba amb comptagotes. Bratislava es pot veure en un dia, i la millor opció és anar-hi en tren des de Viena. Es pot visitar el castell (si no està en obres), la catedral, els carrers amb les botigues i les diverses estàtues que ja s'han fet famoses (Oscar Wilde, Napoleó, el Paparazzi, etc.), i fins i tot travessar un dels ponts del Danubi... Bratislava bé val un dia de les nostres vides.

El pes dels llibres

A la nostra societat el llibre ha anat perdent valor. A la majoria de les cases d'avui dia ja no hi ha una habitació destinada a ser l'estudi o la biblioteca, perquè no n'hi ha necessitat, perquè la gent no té llibres a casa: els llibres fan nosa, ocupen espai i acumulen pols... Només en les llars d'alguns lletraferits i intel·lectuals els llibres tenen un lloc reservat.

Hi ha cases sense llibres i cases on els pocs llibres existents només tenen una funció decorativa en una sala d'estar amb mobles de disseny. Hi ha llibres que es troben als contenidors d'escombraries i d'altres que s'abandonen en un banc d'un passeig, damunt d'una bústia al mig del carrer o en un portal. Moltes famílies es venen els llibres dels avis, quan aquests es moren, i el llibreter els els compra a pes o per metres lineals. Tot això ho he vist. El que no havia vist encara és que una llibreria pogués vendre els llibres a tant el quilo, obviant el valor de cada exemplar, l'autor, l'edició, la matèria, etc. Els llibres venuts a pes, com cartró o vidre o ferralla. Sincerament, crec que estem definitivament perduts.

August

When the blackberries hang
swollen in the woods, in the brambles
nobody owns, I spend

all day among the high
branches, reaching
my ripped arms, thinking

of nothing, cramming
the black honey of summer
into my mouth; all day my body

accepts what it is. In the dark
creeks that run by there is
this thick paw of my life darting among

the black bells, the leaves; there is
this happy tongue.

Mary Oliver (1935 -)

Sense educació

Quin nivell d'educació tenim quan la gent no respecta el més elemental, com és ara viure sense molestar els altres? Sovintegen els qui viatgen en tren i posen els peus al seient del davant, obviant que aquells seients són per a d'altres viatgers. Sovintegen els qui van en transport públic i parlen per telèfon a crits, sense tenir en compte que no estan sols i que als altres no ens interessen els seus problemes domèstics. Sovintegen els qui llencen a terra un paper o una llauna, ignorant que tenen una paperera al costat. Sovintegen els qui pinten les parets de les cases dels altres, els qui aboquen les escombraries en solars que estan en obres o els qui es banyen en una font pública que té el cartell de "Prohibit banyar-se". Sovintegen els qui fan el contrari del que demana la bona educació, o simplement l'educació.

Contrast

Un petit pas per a l'home; un gran salt per a la humanitat

20 de juliol de 1969.— El meu pare em va despertar i em va dir que anés a veure la televisió, que l'Home acaba de trepitjar la lluna per primer cop, i que jo no em podia pas perdre un fet històric com aquell. Vaig pensar que sí, que tenia raó, tot i que estava mort de son. Recordo aquella TV en blanc i negre, amb l' antena de banyes damunt l'aparell, i un astronauta (Neil Armstrong) fent saltirons per la superfície lunar. En aquell moment, jo volia ser Neil Armstrong. El meu pare em va dir que no oblidés aquells noms: Armstrong, Aldrin i Collins, els primers astronautes que van arribar a la lluna. I no ho he fet, no els he oblidat mai. I aquella nit tampoc. Després, amb el pas del temps, van sorgir les incògnites, les teories diverses, les fotos aparentment trucades i la sensació que, al marge de la presència humana a la lluna, que sens dubte es va produir, el que la televisió va mostrar aquella nit van ser unes boniques imatges (recreades en un estudi?) que havien de servir bàsicament per impressionar la gent i per mostrar al món, en plena guerra freda, el poder nord-americà.

July

Answer July —
Where is the Bee —
Where is the Blush —
Where is the Hay?

Ah, said July —
Where is the Seed —
Where is the Bud —
Where is the May —
Answer Thee — Me —

Emily Dickinson (1830-1886)

Mediocritat (3): el rei de l'asfalt

El mediocre de la carretera és el conductor que vol semblar un conductor agressiu, que trepitja l'accelerador en els semàfors mirant amb posat desafiant el cotxe del costat, que posa la música (si és que del xumba-xumba se'n pot dir música) a tot volum per cridar l'atenció dels altres conductors i dels vianants, que no respecta els senyals de velocitat i va esquivant els cotxes, passant d'un carril a l'altre, com si estigués en un videojoc, i també que accelera quan algú el vol avançar. El mediocre de la carretera sol ser un home, però també alguna dona que, ves per on, es vol assemblar als homes precisament en això, és a dir, fent el ridícul més espantós amb les mans al volant.

Vueling? No, gràcies!

Per aquelles coses del low cost, vam comprar, ara fa uns dies, un bitllet d'avió amb destinació a una ciutat europea. L'empresa era Vueling, aquella que fa uns anys va fer fallida i que ara ha absorbit una altra empresa anomenada Clickair. Doncs bé, per culpa del tren de rodalies (quin desastre!) i que, un cop a l'aeroport del Prat, cal travessar dues terminals per trobar l'estand de Vueling, per culpa, doncs, de tot plegat, vam arribar al taulell 30 minuts abans que sortís el vol.

La sorpresa va ser que NO ens van deixar pujar a l'avió adduint que hi havíem d'haver arribat abans. Els passatgers, ens van dir, ja estaven embarcant i faltaven 10 minuts perquè tanquessin les portes... però NO podíem pujar a l'avió perquè les normes de la companyia així ho establien. La nostra cara d'incredulitat va anar canviant en qüestió de segons cap a la indignació més absoluta. Havíem arribat tard, és cert, però érem allà, traient el fetge per la boca, per poder agafar un avió que teníem pagat i al qual aquella senyora NO ens deixava pujar... tot i que en aquell mateix moment els passatgers estaven embarcant!!!

El tracte del personal de Vueling va ser deplorable, tant de l'"auxiliar" com del "supervisor", que ens va obsequiar amb perles com "A mi nada me quita el sueño" o "Me da igual todo, me quedan 15 días"... Al final, vam haver de comprar dos bitllets nous (a una altra empresa, naturalment) i esperar-nos 7 hores a l'aeroport. La broma ens va costar 300 euros i molt de temps perdut.

Vam fer totes les queixes possibles... i ja es veurà si serviran d'alguna cosa. Només espero que aquesta companyia s'adoni que, amb un personal tan malcarat com el que té, serà difícil que pugui competir en aquesta jungla de les companyies aèries. De moment, ja ha perdut uns clients. Nosaltres, amb Vueling, mai més!

Silicon woman

Són addictes a la silicona, a passar pel quiròfan per tocar-se i retocar-se ad infinitum... Només els interessa la imatge, l'aparença, que els diguin que estan guapíssimes i que semblen cada cop més joves. Són esclaves del mirall, de les potingues, dels modelets juvenils i, sobretot, del bisturí que, en mans expertes, les ha de deixar més maques del que són... o del que elles es veuen. I la cosa ja comença a l'adolescència, passa a la trentena i fa estralls ente les dones de quaranta i cinquanta... El problema és que, un cop han començat, ja no en poden prescindir, i que a mesura que el temps passa s'obsessionen amb la bellesa eterna... Quan arriben a la seixantena, semblen nines de porcellana amb les mans tremoloses buscant una joventut que ja mai més no podran recuperar. A mi, tot plegat em fa molta pena i em planteja moltes preguntes per a les quals no tinc resposta.

Män som hatar kvinnor

He anat a veure Els homes que no estimaven les dones, adaptació cinematogràfica del primer volum de la trilogia Millennium, de Stieg Larsson. M'ha agradat molt, la pel·lícula. És una producció sueca molt ben feta. I la història està molt bé, perquè retrata una Suècia fosca i sorprenent, molt lluny d'aquella societat ordenada, equilibrada i quasi perfecta que se'ns ha venut des de fa dècades. Els personatges principals també destaquen, especialment la noia (Lisbeth Salander), amb una personalitat torturada, ambivalent... No he llegit el/s llibre/s de Larsson perquè em feia mandra, però després d'haver vist el film potser em decidiré a començar el primer volum, a veure què. Per cert, l'altre dia vaig llegir no sé on que els títols de les tres novel·les de Larsson no estan ben traduïts (ni en català ni en castellà), ja que són un calc dels títols en francès, que no diuen exactament el mateix que diuen en suec. El primer volum hauria de titular-se Els homes que odiaven les dones (que és la frase que pronuncia Lisbeth Salander quasi al final de la història) i no pas Els homes que no estimaven les dones, que no és exactament el mateix.

Ciutats en el record: Venècia

Venècia, la ciutat construïda sobre una llacuna, la ciutat que a vol d'ocell té forma de peix, la ciutat amb una història secular de cultura, art i comerç és en l'actualitat un destí turístic de primer ordre. El turisme que tot ho mou i tot ho espatlla fa que la Venècia d'avui sigui un producte adulterat amb guiris de pantaló curt i cara de gamba que van amunt i avall fent fotos previsibles i comprant souvenirs ordinaris, un entramat de quioscos i botigues plens de samarretes horribles i màscares de paper maché, un exèrcit de gondolieri que va a la caça despesperada del turista ingenu que es vulgui creure allò del romanticisme, etc, etc, etc.

La Venècia actual no té res de romàntica, res de res.... Però si, un cop vistos la Piazza San Marco, el Palazzo Ducale (quina meravella!), el Campanile i, sobretot, la Basílica (quina obra d'art!!!), un cop vist tot això, es vol gaudir de la Venècia de debò, aleshores cal fugir corrents de les zones turístiques que envolten el barri de San Marco i explorar els mútliples racons de Santa Croce, Dorsoduro, Cannaregio i la resta de barris de la ciutat. Els preus són uns altres (tot i que continuen sent cars), les riuades de turistes s'esvaeixen i és en aquest moment que es pot apreciar cada carreró, cada palau, cada campo o campiello i cadascun dels canals (petits i grans) que solquen Venècia. És aleshores que un s'alegra d'haver visitat una ciutat amb tant de passat, una ciutat que —malauradament— avui dia prefereix les góndoles tunejades a recuperar la memòria de Casanova, Goldoni, Vivaldi i de tots els personatges que, en altre temps, la van fer gran.

La unió de dues ànimes lleials

Let me not to the marriage of true minds
Admit impediments. Love is not love
Which alters when it alteration finds,
Or bends with the remover to remove:

O no! it is an ever-fixed mark
That looks on tempests and is never shaken;
It is the star to every wandering bark,
Whose worth's unknown, although his height be taken.

Love's not Time's fool, though rosy lips and cheeks
Within his bending sickle's compass come:
Love alters not with his brief hours and weeks,
But bears it out even to the edge of doom.

If this be error and upon me proved,
I never writ, nor no man ever loved.

William Shakespeare (1564-1616)

(In)competències bàsiques

Després d'anys de marejar la perdiu, de fer i desfer com els ha plagut, de manipular i enganyar la societat amb sofismes i mitges veritats, ara resulta que els politicastres de torn, els sindicalastres vividors i els minipedagogs de pa sucat amb oli descobreixen que els nens de primària no tenen el nivell bàsic en llengua i matemàtiques, de manera que el seu pas a l'ESO es fa sense garanties d'èxit. Ara resulta, doncs, que tots plegats descobreixen la sopa d'all i s'adonen que el fracàs educatiu começa a primària i no a secundària. Quina barra. Quin colla d'incompetents. Em fan vomitar!

Ciutats en el record: Liverpool

Atrets per una exposició de més de 100 obres de Gustav Klimt, vam aterrar a Liverpool encuriosits i expectants per veure què ens podia oferir la ciutat que va veure néixer el fenomen "beatle" ara fa més de 40 anys. La decepció va ser gran. D'entrada, l'exposició de Klimt a la Tate Liverpool no era gran cosa (caldrà anar a Viena, doncs, per admirar el veritable geni del pintor austríac), però és que, a més, la ciutat és grisa i lletja a matar... Molt més que lletja: espantosa! No m'estranya que els Beatles toquessin el dos a les primeres de canvi i se n'anessin a viure a Londres. No m'estranya gens. Precisament la beatlemania és l'únic motiu que pot "justificar" la visita a la ciutat: The Cavern, l'estàtua de John Lennon, el Museu dels Beatles, el Hard Day's Night Hotel... En realitat, un parell de carrers per als beatlemaniàtics i para de comptar. La resta no val la pena. Si heu d'anar a parar a Liverpool per la raó que sigui, i disposeu de 2 dies, la veritat és que us en sobrarà 1 i mig. El millor que podeu fer, doncs, si és que no teniu manera d'estalviar-vos el viatge, és passar les hores en un pub bevent cervesa i observant la gent que us envolta. Serà més profitós que no pas anar a fer el guiri amb el plànol de la ciutat a la mà.

Juin

Les prés ont une odeur d’herbe verte et mouillée,
Un frais soleil pénètre en l’épaisseur des bois ;
Toute chose étincelle, et la jeune feuillée
Et les nids palpitants s’éveillent à la fois.

Les cours d’eau diligents aux pentes des collines
Ruissellent, clairs et gais, sur la mousse et le thym ;
Ils chantent au milieu des buissons d’aubépines
Avec le vent rieur et l’oiseau du matin.

Les gazons sont tout pleins de voix harmonieuses,
L’aube fait un tapis de perles aux sentiers ;
Et l’abeille, quittant les prochaines yeuses,
Suspend son aile d’or aux pâles églantiers.

Sous les saules ployants la vache lente et belle
Paît dans l’herbe abondante au bord des tièdes eaux :
La joug n’a point encor courbé son cou rebelle ;
Une rose vapeur emplit ses blonds naseaux.

Et par delà le fleuve aux deux rives fleuries
Qui vers l’horizon bleu coule à travers les prés,
Le taureau mugissant, roi fougueux des prairies,
Hume l’air qui l’enivre et bat ses flancs pourprés.

La Terre rit, confuse, à la vierge pareille
Qui d’un premier baiser frémit languissamment,
Et son oeil est humide et sa joue est vermeille,
Et son âme a senti les lèvres de l’amant.

Ô rougeur, volupté de la Terre ravie !
Frissonnements des bois, souffles mystérieux !
Parfumez bien le cœur qui va goûter la vie,
Trempez-le dans la paix et la fraîcheur des cieux !

Assez tôt, tout baignés de larmes printanières,
Par essaims éperdus ses songes envolés
Iront brûler leur aile aux ardentes lumières
Des étés sans ombrage et des désirs troublés.

Alors inclinez-lui vos coupes de rosée,
Ô fleurs de son printemps, aube de ses beaux jours !
Et verse un flot de pourpre en son âme épuisée,
Soleil, divin soleil de ses jeunes amours !

Leconte de Lisle (1818-1894)

L'última conversa

—Ei, Edith —li vaig dir quan es va posar al telèfon—. Sóc el fantasma del Nadal passat.
—Nathan?
Semblava sorpresa de sentir-me, i també una mica enfadada.
—Em sap greu molestar-te, però necessito una informació i tu ets l'única persona que me la pot donar.
—No deu ser un dels teus acudits dolents, oi?
—Tant de bo.
Va sospirar sorollosament a l'auricular.
—Ara tinc feina. Vés al gra, entesos?
—Feina amb algun convidat, suposo.
—Suposa el que vulguis. No t'he de donar explicacions de res, oi? —Va deixar anar una rialla estranya i penetrant, una rialla que era tan amarga, tan triomfant, tan plena d'impulsos contradictoris i provocadors, que no vaig saber com prendre-me-la. La rialla d'una exdona alliberada, potser. L'última rialla.
—No, és clar que no. Ets lliure de fer el que vulguis. L'únic que et demano és una informació.
—Sobre què?
—Sobre la Rachel. Des de dilluns que li truco, però em sembla que no hi són. Només em vull assegurar que ella i en Terrence estan bé.
—Ets tan imbècil, Nathan. No saps res?
—Em sembla que no.
—Se'n van anar a Anglaterra el vint de maig i no tornaran fins al quinze de juny. A Rutgers ja han acabat el semestre. La Rachel estava convidada a fer una ponència en un congrés a Londres, i ara són a Cornwall, passant uns dies amb els pares d'en Terrence.
—No m'ho havia dit.
—Per què t'ho havia de dir?
—Perquè és la meva filla, ves per què.
—Si t'haguessis comportat com un pare, potser t'ho hauria dit. El que li vas fer va ser horrible, Nathan, prendre-la amb ella d'aquella manera. Quin dret hi tens? Estava tan dolguda...
—Li vaig trucar per disculpar-me, però em va penjar. Ara li he escrit una carta molt llarga. Estic intentant arreglar el mal que he fet, Edith. Me l'estimo molt, ja ho saps.
—Llavors agenolla't i demana-li clemència. Però no esperis cap ajuda per part meva. No penso fer més de mediadora.
—No et demano ajuda. Però si et truca des d'Anglaterra, li podries dir que a casa l'espera una carta del seu pare. I també un collaret.
—Vas fi, noi. No li penso dir res. Res de res. M'has sentit?
I després parlen de la tolerància i l'entesa entre les parelles divorciades. Quan la conversa es va acabar, una part de mi tenia ganes d'agafar el primer tren cap a Bronxville i escanyar l'Edith amb les meves pròpies mans, i l'altra part tenia ganes d'escopir. Però s'ha de reconèixer que es va sortir amb la seva. La ira que va mostrar havia estat tan violenta, amb unes denúncies i un menyspreu tan corrosius, que de fet em va ajudar a prendre una decisió. No li trucaria mai més. Mai més de la vida. Sota cap concepte. El divorci ens havia separat als ulls de la llei, dissolent el matrimoni que ens havia mantingut junts tants anys, però tot i així encara teníem una cosa en comú, i com que mentre visquéssim continuaríem sent els pares de la Rachel, jo havia suposat que aquella connexió ens impediria caure en un estat d'animadversió permanent. Però ja no. Aquella trucada era el final i, a partir de llavors, per mi l'Edith no seria més que un nom, cinc lletretes que definien una persona que havia deixat d'existir.

Paul Auster: Bogeries de Brooklyn (2005)

Ciutats en el record: Dublín

Em sap greu si algú de vosaltres és un entusiasta de la ciutat de Dublín, de l'ambient, de la gent, dels monuments, etc... A mi, Dublín, em va decebre, la veritat sigui dita. Tret del Trinity College i d'una magnífica exposició sobre The Book of Kells, tret dels pubs i les cerveses Guiness, tret d'una estoneta (no gaire) per Temple Bar (que avui dia ha perdut l'encant que sembla que tenia fa anys i s'ha convertit en una mélange de guiris, freaks, indigents i borratxos), tret de tot això i de l'estàtua de James Joyce i del barri on van viure els grans escriptors irlandesos, que ves per on van marxar (la majoria) per culpa de l'ambient provincià i opressiu del lloc que els havia vist néixer, tret també d'alguns parcs i jardins ben bonics i de la curiositat de fer-se una foto sota l'Spire, Dublín és, avui dia, una ciutat on no val la pena estar-s'hi més d'un dia (o dos). Ara bé, si del que es tracta és de visitar Irlanda, l'illa sencera, d'est a oest i de nord a sud, aleshores sí. Irlanda sencera bé val un viatge llarg. O dos.

Mai

Le mai le joli mai en barque sur le Rhin
Des dames regardaient du haut de la montagne
Vous êtes si jolies mais la barque s'éloigne
Qui donc a fait pleurer les saules riverains

Or des vergers fleuris se figeaient en arrière
Les pétales tombés des cerisiers de mai
Sont les ongles de celle que j'ai tant aimée
Les pétales flétris sont comme ses paupières

Sur le chemin du bord du fleuve lentement
Un ours un singe un chien menés par des tziganes
Suivaient une roulotte traînée par un âne
Tandis que s'éloignait dans les vignes rhénanes
Sur un fifre lointain un air de régiment

Le mai le joli mai a paré les ruines
De lierre de vigne vierge et de rosiers
Le vent du Rhin secoue sur le bord les osiers
Et les roseaux jaseurs et les fleurs nues des vignes

Guillaume Apollinaire (1880-1918)

De vivre gayement

Je fuis né pour prendre fin,
Et pour faire le chemin
De ce trop foudain voyage :
Je cognois combien j'ay d'âge,
Mais, las ! je ne dois fçavoir
Les ans que je puis avoir.
Loin de moy fuyez trifteffe.
Fuyez ennuis & detrefle.
Loin de moy fuyez vous tous,
Je n'ay que faire avec vous !
Pendant que vif je foupire,
Je veux dancer, je veux rire,
Ayant toujours compagnon
Le bon Bacchus mon mignon.

Rémi Belleau (1528-1577)

Mediocritat (2): el llepaculs

Vivim envoltats de mediocres. N'hi ha pertot arreu: te'ls trobes a la feina, al carrer, a qualsevol oficina d'hisenda, de correus, de l'Ajuntament, de la Generalitat... Proliferen de manera alarmant, es multipliquen, ens envaeixen l'espai vital i fan que aquest món tingui, dia rere dia, un nivell més baix, un color més gris...

D'entre tots els tipus de mediocres, n'hi ha un que abunda molt en l'àmbit laboral: el llepaculs.

El llepaculs és el mediocre de la feina, no té personalitat, no és creatiu, no resol mai cap problema... El llepaculs va amunt i avall (perdent el cul, naturalment) intentant quedar bé, volent fer mèrits i caure en gràcia per tal que se'l reconegui, per aconseguir un lloc millor, per poder passar davant dels altres... El llepaculs és fastigós, llefiscós, repulsiu... Veure'l actuar fa venir arcades, treu de polleguera i provoca la nàusea... En coneixeu cap? Segur que més d'un. Mireu al vostre voltant... És allà, el veieu? Ecs, quin fàstic...

Carolus-Duran vs Toulouse Lautrec: El petó (Le Baiser)

Une histoire curieuse (exercice de style 5)

L'été dernier j'ai fait un voyage en Irlande avec ma copine.

Un jour nous sommes allés à Portmagee, un petit village au sud de l'île pour prendre une barque jusqu'à Skellig Michael, un îlot très curieux situé à 12 km de la côte sud-ouest de l'Irlande, le lieu le plus occidental de l'Europe.

Skellig Michael est un endroit sauvage, avec des escaliers de pierres, un petit monastère et des petites maisons de pierres empilées en cercles. Comme le temps est terrible dans la région, on peut seulement visiter l'îlot en été.

Quad nous sommes arrivés à Portmagee, il n'y avait pas de billets. Mais un pêcheur nous a promis de nous emmener jusqu'a l'îlot le lendemain.

À 9 heures du matin, nous sommes allés au port pour nous retrouver avec lui, mais le pêcheur ne se rappelait pas de sa promesse. En fait, il ne nous a pas reconnu. C'était incroyable! Nous étions très tristes... et très énervés. Pourquoi le pêcheur avait manqué à sa promesse? Était-il un blagueur?

Tout à coup on a vu un homme en arrivant au port... Il nous a salué. Le pêcheur est apparu avec un sourire... Et alors nous avons compris la situation. Nous l'avons confondu avec son frère jumeau!