dijous, 31 de desembre del 2009
Final
dimarts, 29 de desembre del 2009
diumenge, 29 de novembre del 2009
La candidate (exercice de style 7)
dissabte, 21 de novembre del 2009
L'educació (o el terme mig)
Una altra mostra de falta d'educació és la que vam viure en una terrassa d'un restaurant a Viena. Érem quatre i no ens acabàvem de decidir, perquè els preus eren cars. Mentre miràvem la carta que hi havia en un faristol al carrer, se'ns va acostar el cambrer i ens va convidar a seure. En dir-li que ens ho estàvem pensant, va reaccionar malament, es va posar a cridar com un energumen i se'n va anar despotricant, davant el nostre astorament i el dels clients que, a les taules, ja estaven començant a sopar.
Són, aquests dos fets viscuts, dues mostres de mala educació i de com NO ha de comportar-se mai un cambrer o un dependent, atossigant el client, no deixant-lo pensar, exigint-li una resposta a les primeres de canvi i no acceptant que la seva feina també inclou la paciència. En l'altre extrem de la mala educació, però, hi ha el que m'ha passat avui a Barcelona, en un forn-cafeteria que hi ha al carrer Rocafort. Es tracta d'un local petit, amb un taulell i només dues taules. He entrat darrere un grup de tres persones, que han demanat i s'han assegut en una taula. Jo m'he assegut a l'altra taula, tocant a la porta. Esperava que la dependenta em digués què volia prendre, però no ha estat així. Ha anat entrant gent, que volia pa o croissants o el que fos.... i la noia els ha despatxat sense problemes. Però jo, com si fos transparent. Ni m'ha mirat. He tingut temps de llegir el diari sencer, durant prop de 25 minuts, fins que al final he decidit tocar el dos. Amb parsimònia, he plegat el diari, m'he aixecat, m'he posat la jaqueta i, en aquell precís moment, una senyora ha aparegut de dins el local, m'ha somrigut i m'ha dit "Hola". Llavors he pensat: "Massa tard." I li he dit, també amb un somriure: "Hola no. Adéu." I he marxat. La dona s'ha quedat amb la boca oberta. I suposo que ja s'haurà aclarit amb la dependenta, que feinejava prop de la cafetera i que ha fet veure que no s'adonava de res.
dijous, 12 de novembre del 2009
Indefensos (a la via pública)
Però qui ha pagat les conseqüències de tant de cretinisme urbà he estat jo: indignació, nervis, presses, reclamacions amunt i avall, trucades, una sensació enorme d'importència i... 143,25 euros per poder recuperar el cotxe, a més d'una multa ( jo, la víctima) de 100 euros per "impedir que un cotxe ben aparcat" pogués moure's. És increïble com no pots estar tranquil ni tan sols complint les ordenances municipals. Un dia es presenta la grua muncipal i se t'emporta el vehicle en qüestió de segons. I aleshores els problemes són teus per demostrar que el tenies ben aparcat. Ells no cal que demostrin res, però tu sí.... Definitivament estem indefensos davant les autoritats. Un policia diu que t'ha vist parlant pel mòbil o li ha semblat que no portaves el cinturó posat o decideix àrbitràriament que la grua s'endugui el teu vehicle perquè i ja has begut oli. La presumpció de civisme no existeix a les nostres ciutats. Et veus obligat a demostrar que ets cívic, que compleixes les normes i que aparques correctament el teu vehicle, quan hauria de ser al revés: les autoritats, per poder-te sancionar, haurien de demostrar que has incomplert una norma i que ets un incívic. Però en aquest país nostre tot funciona a l'inrevés, i així ens van les coses.
dijous, 5 de novembre del 2009
La conquête de l’espace: la NASA construira des bases habitées à la Lune et à Mars (exercice de style 6)
Mais cela n’est pas tout, parce que les États-Unis prévoient aussi la conquête de Mars. Le porte-parole de la Maison Blanche, Samuel Biers, a révélé que la base lunaire d’Aristarque servira d’étape à des missions habitées en direction de la planète Mars. La NASA prévoit d’atteindre la planète rouge au début de l’année 2025.
dissabte, 24 d’octubre del 2009
Teatre d'avui dia
dijous, 8 d’octubre del 2009
Frau literari
dimecres, 30 de setembre del 2009
Lladres
dimecres, 16 de setembre del 2009
Ciutats en el record: Viena
diumenge, 6 de setembre del 2009
No llegiré Larsson
dimarts, 1 de setembre del 2009
Tornar a la feina
Tornar a trepitjar el lloc de treball vol dir retrobar-se amb aquella gent que has volgut oblidar durant setmanes, tornar a veure els somriures forçats i sentir les preguntes tòpiques amb la cantarella de sempre (Què taaaaal? Com ha anaaaaat?, etc.).
La feina torna irremeiablement i, de nou, t'envaeixen les presses, el ritme estressant, la sensació que no et pots queixar perquè ja has tingut les vacances que et pertoquen (que socialment són vistes com unes vacances excessives) i aquell fàstic vital que no t'abandona fins l'estiu vinent.
Ufff...
dilluns, 31 d’agost del 2009
Àpats... i horaris (europeus)
Doncs bé, pel que fa als horaris europeus, jo mateix puc donar fe que en un poblet d'Irlanda em van dir que tenien la cuina tancada i que no em podien servir el sopar... a les 21:05 h. Passaven cinc minuts de l'hora, i amb un gran somriure i molta amabilitat em van dir que no podia ser, que tornés un altre dia. El que ja no m'esperava és que a Ribes de Freser (a la comarca del Ripollès) els dos hostals del poble tinguin un horari tan ampli per dinar (de 13 h a 16 h), però en canvi només serveixin el sopar de 21 h a 22 h. A Ribes de Freser, si vols sopar passades les deu de la nit, no pots. Però encara pitjor: A Ripoll, capital de la comarca, no pots menjar res més enllà de les 15:30 h... ni tan sols en un bar! Vaig entrar a un parell de bars i vaig demanar si em podien fer un entrepà: a tots dos em van dir que no, que de beure el que vogués, però de menjar, res de res. Al final vaig haver de sortir del poble, aturar-me en un supermercat de carretera i comprar-me una barra de pa i una mica d'embotit, i menjar-m'ho a peu dret, al costat del cotxe... Ves per on, els pobles de comarques se'ns han tornat fins i ara segueixen els horaris europeus al peu de la lletra. El que passa és que, en temps de crisi, aquesta política d'horaris restrictius no és gaire bona. Jo mateix, si un altre dia em torno a trobar en una situació semblant, a Ribes o a Ripoll, passaré de llarg. Queda dit.
dissabte, 29 d’agost del 2009
Contrast (2)
dijous, 20 d’agost del 2009
La lluna i M.S. Fogg
Paul Auster: El palau de la lluna (1989)
dilluns, 17 d’agost del 2009
Ciutats en el record: Bratislava
divendres, 7 d’agost del 2009
El pes dels llibres
Hi ha cases sense llibres i cases on els pocs llibres existents només tenen una funció decorativa en una sala d'estar amb mobles de disseny. Hi ha llibres que es troben als contenidors d'escombraries i d'altres que s'abandonen en un banc d'un passeig, damunt d'una bústia al mig del carrer o en un portal. Moltes famílies es venen els llibres dels avis, quan aquests es moren, i el llibreter els els compra a pes o per metres lineals. Tot això ho he vist. El que no havia vist encara és que una llibreria pogués vendre els llibres a tant el quilo, obviant el valor de cada exemplar, l'autor, l'edició, la matèria, etc. Els llibres venuts a pes, com cartró o vidre o ferralla. Sincerament, crec que estem definitivament perduts.
dimecres, 5 d’agost del 2009
August
When the blackberries hang
swollen in the woods, in the brambles
nobody owns, I spend
all day among the high
branches, reaching
my ripped arms, thinking
of nothing, cramming
the black honey of summer
into my mouth; all day my body
accepts what it is. In the dark
creeks that run by there is
this thick paw of my life darting among
the black bells, the leaves; there is
this happy tongue.
Mary Oliver (1935 -)
diumenge, 2 d’agost del 2009
Sense educació
dimecres, 22 de juliol del 2009
dilluns, 20 de juliol del 2009
Un petit pas per a l'home; un gran salt per a la humanitat
divendres, 17 de juliol del 2009
July
dimarts, 14 de juliol del 2009
Mediocritat (3): el rei de l'asfalt
dilluns, 13 de juliol del 2009
Vueling? No, gràcies!
La sorpresa va ser que NO ens van deixar pujar a l'avió adduint que hi havíem d'haver arribat abans. Els passatgers, ens van dir, ja estaven embarcant i faltaven 10 minuts perquè tanquessin les portes... però NO podíem pujar a l'avió perquè les normes de la companyia així ho establien. La nostra cara d'incredulitat va anar canviant en qüestió de segons cap a la indignació més absoluta. Havíem arribat tard, és cert, però érem allà, traient el fetge per la boca, per poder agafar un avió que teníem pagat i al qual aquella senyora NO ens deixava pujar... tot i que en aquell mateix moment els passatgers estaven embarcant!!!
El tracte del personal de Vueling va ser deplorable, tant de l'"auxiliar" com del "supervisor", que ens va obsequiar amb perles com "A mi nada me quita el sueño" o "Me da igual todo, me quedan 15 días"... Al final, vam haver de comprar dos bitllets nous (a una altra empresa, naturalment) i esperar-nos 7 hores a l'aeroport. La broma ens va costar 300 euros i molt de temps perdut.
Vam fer totes les queixes possibles... i ja es veurà si serviran d'alguna cosa. Només espero que aquesta companyia s'adoni que, amb un personal tan malcarat com el que té, serà difícil que pugui competir en aquesta jungla de les companyies aèries. De moment, ja ha perdut uns clients. Nosaltres, amb Vueling, mai més!
diumenge, 12 de juliol del 2009
Silicon woman
dilluns, 6 de juliol del 2009
Män som hatar kvinnor
dijous, 2 de juliol del 2009
Ciutats en el record: Venècia
La Venècia actual no té res de romàntica, res de res.... Però si, un cop vistos la Piazza San Marco, el Palazzo Ducale (quina meravella!), el Campanile i, sobretot, la Basílica (quina obra d'art!!!), un cop vist tot això, es vol gaudir de la Venècia de debò, aleshores cal fugir corrents de les zones turístiques que envolten el barri de San Marco i explorar els mútliples racons de Santa Croce, Dorsoduro, Cannaregio i la resta de barris de la ciutat. Els preus són uns altres (tot i que continuen sent cars), les riuades de turistes s'esvaeixen i és en aquest moment que es pot apreciar cada carreró, cada palau, cada campo o campiello i cadascun dels canals (petits i grans) que solquen Venècia. És aleshores que un s'alegra d'haver visitat una ciutat amb tant de passat, una ciutat que —malauradament— avui dia prefereix les góndoles tunejades a recuperar la memòria de Casanova, Goldoni, Vivaldi i de tots els personatges que, en altre temps, la van fer gran.
divendres, 19 de juny del 2009
La unió de dues ànimes lleials
Let me not to the marriage of true minds
Admit impediments. Love is not love
Which alters when it alteration finds,
Or bends with the remover to remove:
O no! it is an ever-fixed mark
That looks on tempests and is never shaken;
It is the star to every wandering bark,
Whose worth's unknown, although his height be taken.
Love's not Time's fool, though rosy lips and cheeks
Within his bending sickle's compass come:
Love alters not with his brief hours and weeks,
But bears it out even to the edge of doom.
If this be error and upon me proved,
I never writ, nor no man ever loved.
William Shakespeare (1564-1616)
divendres, 12 de juny del 2009
(In)competències bàsiques
dimarts, 9 de juny del 2009
Ciutats en el record: Liverpool
dissabte, 6 de juny del 2009
Juin
Les prés ont une odeur d’herbe verte et mouillée,
Un frais soleil pénètre en l’épaisseur des bois ;
Toute chose étincelle, et la jeune feuillée
Et les nids palpitants s’éveillent à la fois.
Les cours d’eau diligents aux pentes des collines
Ruissellent, clairs et gais, sur la mousse et le thym ;
Ils chantent au milieu des buissons d’aubépines
Avec le vent rieur et l’oiseau du matin.
Les gazons sont tout pleins de voix harmonieuses,
L’aube fait un tapis de perles aux sentiers ;
Et l’abeille, quittant les prochaines yeuses,
Suspend son aile d’or aux pâles églantiers.
Sous les saules ployants la vache lente et belle
Paît dans l’herbe abondante au bord des tièdes eaux :
La joug n’a point encor courbé son cou rebelle ;
Une rose vapeur emplit ses blonds naseaux.
Et par delà le fleuve aux deux rives fleuries
Qui vers l’horizon bleu coule à travers les prés,
Le taureau mugissant, roi fougueux des prairies,
Hume l’air qui l’enivre et bat ses flancs pourprés.
La Terre rit, confuse, à la vierge pareille
Qui d’un premier baiser frémit languissamment,
Et son oeil est humide et sa joue est vermeille,
Et son âme a senti les lèvres de l’amant.
Ô rougeur, volupté de la Terre ravie !
Frissonnements des bois, souffles mystérieux !
Parfumez bien le cœur qui va goûter la vie,
Trempez-le dans la paix et la fraîcheur des cieux !
Assez tôt, tout baignés de larmes printanières,
Par essaims éperdus ses songes envolés
Iront brûler leur aile aux ardentes lumières
Des étés sans ombrage et des désirs troublés.
Alors inclinez-lui vos coupes de rosée,
Ô fleurs de son printemps, aube de ses beaux jours !
Et verse un flot de pourpre en son âme épuisée,
Soleil, divin soleil de ses jeunes amours !
Leconte de Lisle (1818-1894)
diumenge, 31 de maig del 2009
L'última conversa
—Nathan?
Semblava sorpresa de sentir-me, i també una mica enfadada.
—Em sap greu molestar-te, però necessito una informació i tu ets l'única persona que me la pot donar.
—No deu ser un dels teus acudits dolents, oi?
—Tant de bo.
Va sospirar sorollosament a l'auricular.
—Ara tinc feina. Vés al gra, entesos?
—Feina amb algun convidat, suposo.
—Suposa el que vulguis. No t'he de donar explicacions de res, oi? —Va deixar anar una rialla estranya i penetrant, una rialla que era tan amarga, tan triomfant, tan plena d'impulsos contradictoris i provocadors, que no vaig saber com prendre-me-la. La rialla d'una exdona alliberada, potser. L'última rialla.
—No, és clar que no. Ets lliure de fer el que vulguis. L'únic que et demano és una informació.
—Sobre què?
—Sobre la Rachel. Des de dilluns que li truco, però em sembla que no hi són. Només em vull assegurar que ella i en Terrence estan bé.
—Ets tan imbècil, Nathan. No saps res?
—Em sembla que no.
—Se'n van anar a Anglaterra el vint de maig i no tornaran fins al quinze de juny. A Rutgers ja han acabat el semestre. La Rachel estava convidada a fer una ponència en un congrés a Londres, i ara són a Cornwall, passant uns dies amb els pares d'en Terrence.
—No m'ho havia dit.
—Per què t'ho havia de dir?
—Perquè és la meva filla, ves per què.
—Si t'haguessis comportat com un pare, potser t'ho hauria dit. El que li vas fer va ser horrible, Nathan, prendre-la amb ella d'aquella manera. Quin dret hi tens? Estava tan dolguda...
—Li vaig trucar per disculpar-me, però em va penjar. Ara li he escrit una carta molt llarga. Estic intentant arreglar el mal que he fet, Edith. Me l'estimo molt, ja ho saps.
—Llavors agenolla't i demana-li clemència. Però no esperis cap ajuda per part meva. No penso fer més de mediadora.
—No et demano ajuda. Però si et truca des d'Anglaterra, li podries dir que a casa l'espera una carta del seu pare. I també un collaret.
—Vas fi, noi. No li penso dir res. Res de res. M'has sentit?
I després parlen de la tolerància i l'entesa entre les parelles divorciades. Quan la conversa es va acabar, una part de mi tenia ganes d'agafar el primer tren cap a Bronxville i escanyar l'Edith amb les meves pròpies mans, i l'altra part tenia ganes d'escopir. Però s'ha de reconèixer que es va sortir amb la seva. La ira que va mostrar havia estat tan violenta, amb unes denúncies i un menyspreu tan corrosius, que de fet em va ajudar a prendre una decisió. No li trucaria mai més. Mai més de la vida. Sota cap concepte. El divorci ens havia separat als ulls de la llei, dissolent el matrimoni que ens havia mantingut junts tants anys, però tot i així encara teníem una cosa en comú, i com que mentre visquéssim continuaríem sent els pares de la Rachel, jo havia suposat que aquella connexió ens impediria caure en un estat d'animadversió permanent. Però ja no. Aquella trucada era el final i, a partir de llavors, per mi l'Edith no seria més que un nom, cinc lletretes que definien una persona que havia deixat d'existir.
Paul Auster: Bogeries de Brooklyn (2005)
dijous, 28 de maig del 2009
Ciutats en el record: Dublín
dijous, 21 de maig del 2009
Mai
Le mai le joli mai en barque sur le Rhin
Des dames regardaient du haut de la montagne
Vous êtes si jolies mais la barque s'éloigne
Qui donc a fait pleurer les saules riverains
Or des vergers fleuris se figeaient en arrière
Les pétales tombés des cerisiers de mai
Sont les ongles de celle que j'ai tant aimée
Les pétales flétris sont comme ses paupières
Sur le chemin du bord du fleuve lentement
Un ours un singe un chien menés par des tziganes
Suivaient une roulotte traînée par un âne
Tandis que s'éloignait dans les vignes rhénanes
Sur un fifre lointain un air de régiment
Le mai le joli mai a paré les ruines
De lierre de vigne vierge et de rosiers
Le vent du Rhin secoue sur le bord les osiers
Et les roseaux jaseurs et les fleurs nues des vignes
dissabte, 16 de maig del 2009
De vivre gayement
Je fuis né pour prendre fin,
Et pour faire le chemin
De ce trop foudain voyage :
Je cognois combien j'ay d'âge,
Mais, las ! je ne dois fçavoir
Les ans que je puis avoir.
Loin de moy fuyez trifteffe.
Fuyez ennuis & detrefle.
Loin de moy fuyez vous tous,
Je n'ay que faire avec vous !
Pendant que vif je foupire,
Je veux dancer, je veux rire,
Ayant toujours compagnon
Le bon Bacchus mon mignon.
Rémi Belleau (1528-1577)
divendres, 15 de maig del 2009
Mediocritat (2): el llepaculs
D'entre tots els tipus de mediocres, n'hi ha un que abunda molt en l'àmbit laboral: el llepaculs.
El llepaculs és el mediocre de la feina, no té personalitat, no és creatiu, no resol mai cap problema... El llepaculs va amunt i avall (perdent el cul, naturalment) intentant quedar bé, volent fer mèrits i caure en gràcia per tal que se'l reconegui, per aconseguir un lloc millor, per poder passar davant dels altres... El llepaculs és fastigós, llefiscós, repulsiu... Veure'l actuar fa venir arcades, treu de polleguera i provoca la nàusea... En coneixeu cap? Segur que més d'un. Mireu al vostre voltant... És allà, el veieu? Ecs, quin fàstic...
dilluns, 11 de maig del 2009
dijous, 7 de maig del 2009
Une histoire curieuse (exercice de style 5)
L'été dernier j'ai fait un voyage en Irlande avec ma copine.
Un jour nous sommes allés à Portmagee, un petit village au sud de l'île pour prendre une barque jusqu'à Skellig Michael, un îlot très curieux situé à 12 km de la côte sud-ouest de l'Irlande, le lieu le plus occidental de l'Europe.
Skellig Michael est un endroit sauvage, avec des escaliers de pierres, un petit monastère et des petites maisons de pierres empilées en cercles. Comme le temps est terrible dans la région, on peut seulement visiter l'îlot en été.
Quad nous sommes arrivés à Portmagee, il n'y avait pas de billets. Mais un pêcheur nous a promis de nous emmener jusqu'a l'îlot le lendemain.
À 9 heures du matin, nous sommes allés au port pour nous retrouver avec lui, mais le pêcheur ne se rappelait pas de sa promesse. En fait, il ne nous a pas reconnu. C'était incroyable! Nous étions très tristes... et très énervés. Pourquoi le pêcheur avait manqué à sa promesse? Était-il un blagueur?
Tout à coup on a vu un homme en arrivant au port... Il nous a salué. Le pêcheur est apparu avec un sourire... Et alors nous avons compris la situation. Nous l'avons confondu avec son frère jumeau!