La casualitat va fer que portés els últims llibres al Chandler el mateix dia que els astronautes van aterrar a la lluna. Vaig treure'n una mica més de nou dòlars, de la venda, i quan caminava Broadway avall vaig decidir fer una parada al Quinn's Bar and Grill, un petit local que hi havia a la cantonada del carrer 108. Aquell dia feia moltíssima calor i vaig pensar que no passaria res si em permetia el luxe de gastar-me deu centaus en un parell de cerveses. Vaig seure en un tamboret de la barra al costat de tres o quatre clients habituals que gaudien de la llum tènue i la frescor de l'aire condicionat. Hi havia engegat un gran televisor en color, que resplendia fantasmagòricament sobre les ampolles de whisky de sègol i bourbon, i va ser d'aquesta manera que vaig presenciar l'esdeveniment. Vaig veure aquelles dues figures inflades que feien els primers passos en aquell món sense aire, botaven com joguines sobre el paisatge, avançaven enmig de la pols amb un carretó de golf i plantaven una bandera a l'ull del que en altre temps havia estat la deessa de l'amor i la follia. La radiant Diana, vaig pensar, imatge de tot el que hi ha de fosc en nosaltres. Llavors va parlar el president. Amb una veu solemne i inexpressiva, va declarar que aquell era l'esdeveniment més important des de la creació de l'home. Els veterans del bar van riure en sentir-ho, i em penso que jo mateix vaig dibuixar un o dos somriures. Però per molt absurd que fos aquest comentari, hi havia una cosa que ningú no podia discutir: des del dia que el van expulsar del paradís, Adam no havia estat mai tan lluny de casa.Paul Auster: El palau de la lluna (1989)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada