Final

L'any se'n va. S'acaba l'any de la crisi, el 2009 dels despropòsits, el final de la bombolla de la construcció i de l'enriquiment vil. I s'acaba aquest bloc, que de fet ha estat un mena de dietari penjat a la xarxa on he escrit opinions, on he deixat anar dèries i manies i on he provat d'escriure sobre tot allò que em venia de gust o que necessitava treure. Pura catarsi, al cap i a la fi.

Tastaolletes musical

La candidate (exercice de style 7)

Ne cherchez plus! Je l'ai trouvé. J'ai trouvé la candidate, la meilleur camarade, la personne qui nous aide toujours quand nous avons un problème. Elle est une fille amusante, sérieuse, travailleuse... et très très responsable. Elle est un peu têtue, c'est vrai, mais ça ne fait rien quand on a beaucoup de qualités. Si vous avez besoin d'aide, elle vous répondra avec un sourire. Elle est vraiment adorable et je vous la présente. Elle est ma candidate et devrai être votre candidate. C'est Raquel, la belle. Je vote pour elle! Et vous?

L'educació (o el terme mig)

Recordo que vam entrar en una gelateria a Roma, a Piazza Navona. Només posar-hi un peu, la dependenta ja ens va demanar què volíem. Era tanta la varietat de gustos, que vam necessitar un moment per pensar. Ens calia temps per processar tota la informació que ens entrava pels ulls. El fet de demanar-li "temps" la va molestar tant, que la noia es va posar a feinejar rere el taulell i quan li vam dir que ja ho teníem clar, va fer veure que no ens sentia. D'esquena a nosaltres, feia com si no hi fóssim. Devia pensar: "M'heu fet esperar, doncs ara espereu-vos vosaltres."

Una altra mostra de falta d'educació és la que vam viure en una terrassa d'un restaurant a Viena. Érem quatre i no ens acabàvem de decidir, perquè els preus eren cars. Mentre miràvem la carta que hi havia en un faristol al carrer, se'ns va acostar el cambrer i ens va convidar a seure. En dir-li que ens ho estàvem pensant, va reaccionar malament, es va posar a cridar com un energumen i se'n va anar despotricant, davant el nostre astorament i el dels clients que, a les taules, ja estaven començant a sopar.

Són, aquests dos fets viscuts, dues mostres de mala educació i de com NO ha de comportar-se mai un cambrer o un dependent, atossigant el client, no deixant-lo pensar, exigint-li una resposta a les primeres de canvi i no acceptant que la seva feina també inclou la paciència. En l'altre extrem de la mala educació, però, hi ha el que m'ha passat avui a Barcelona, en un forn-cafeteria que hi ha al carrer Rocafort. Es tracta d'un local petit, amb un taulell i només dues taules. He entrat darrere un grup de tres persones, que han demanat i s'han assegut en una taula. Jo m'he assegut a l'altra taula, tocant a la porta. Esperava que la dependenta em digués què volia prendre, però no ha estat així. Ha anat entrant gent, que volia pa o croissants o el que fos.... i la noia els ha despatxat sense problemes. Però jo, com si fos transparent. Ni m'ha mirat. He tingut temps de llegir el diari sencer, durant prop de 25 minuts, fins que al final he decidit tocar el dos. Amb parsimònia, he plegat el diari, m'he aixecat, m'he posat la jaqueta i, en aquell precís moment, una senyora ha aparegut de dins el local, m'ha somrigut i m'ha dit "Hola". Llavors he pensat: "Massa tard." I li he dit, també amb un somriure: "Hola no. Adéu." I he marxat. La dona s'ha quedat amb la boca oberta. I suposo que ja s'haurà aclarit amb la dependenta, que feinejava prop de la cafetera i que ha fet veure que no s'adonava de res.

Indefensos (a la via pública)

Avui he comprovat en la meva pell com n'estem d'indefensos davant el poder, davant les autoritats. Resulta que la grua municipal, a requiriment —suposo— d'un ciutadà que havia aparcat el seu vehicle massa a prop del meu i no podia sortir, se m'ha endut el cotxe al dipòsit municipal. El meu cotxe estava ben aparcat, al carrer, en una zona de pagament lliure, des de feia quatre dies i mig. Però vet aquí que algun cretí va amorrar el seu cotxe al meu i, al seu torn, un altre cretí devia fer el mateix, de manera que a l'hora de sortir, el primer cretí no podia treure el cotxe perquè estava encaixonat. La culpa no era pas meva, sinó seva, per no guardar les distàncies entre vehicles estacionats a la via pública, i de l'altre cretí (el segon), que va fer el mateix, això és, amorrar el seu cotxe al del davant per guanyar espai.

Però qui ha pagat les conseqüències de tant de cretinisme urbà he estat jo: indignació, nervis, presses, reclamacions amunt i avall, trucades, una sensació enorme d'importència i... 143,25 euros per poder recuperar el cotxe, a més d'una multa ( jo, la víctima) de 100 euros per "impedir que un cotxe ben aparcat" pogués moure's. És increïble com no pots estar tranquil ni tan sols complint les ordenances municipals. Un dia es presenta la grua muncipal i se t'emporta el vehicle en qüestió de segons. I aleshores els problemes són teus per demostrar que el tenies ben aparcat. Ells no cal que demostrin res, però tu sí.... Definitivament estem indefensos davant les autoritats. Un policia diu que t'ha vist parlant pel mòbil o li ha semblat que no portaves el cinturó posat o decideix àrbitràriament que la grua s'endugui el teu vehicle perquè i ja has begut oli. La presumpció de civisme no existeix a les nostres ciutats. Et veus obligat a demostrar que ets cívic, que compleixes les normes i que aparques correctament el teu vehicle, quan hauria de ser al revés: les autoritats, per poder-te sancionar, haurien de demostrar que has incomplert una norma i que ets un incívic. Però en aquest país nostre tot funciona a l'inrevés, i així ens van les coses.

La conquête de l’espace: la NASA construira des bases habitées à la Lune et à Mars (exercice de style 6)

Quarante ans après la conquête de la Lune, l’Agence Spatiale Américaine (NASA) a annoncé que l’Amérique prendra pied sur la Lune en 2018 et que en 2020 une colonie permanente s’établira dans une base lunaire au bord du cratère Aristarque, un ensemble d’origine météorique qui a 450 millions d’années et qui contient d'importants dépôts de minéraux riches. Le télescope spatial Hubble a découvert un minéral qui permettra de produire l’eau et l’air nécessaires à la survie dans la future base lunaire.

Mais cela n’est pas tout, parce que les États-Unis prévoient aussi la conquête de Mars. Le porte-parole de la Maison Blanche, Samuel Biers, a révélé que la base lunaire d’Aristarque servira d’étape à des missions habitées en direction de la planète Mars. La NASA prévoit d’atteindre la planète rouge au début de l’année 2025.

Teatre d'avui dia

Una comèdia sobre la hipocresia i les relacions de parella en el món modern. Un text que podria donar més de si. Una direcció dolenta i unes interpretacions irregulars, amb actors mediàtics d'aquells que en teoria haurien de ser un reclam per al gran públic. Una sala gran amb un centenar d'espectadors. Un públic que riu i parla com si estigués al menjador de casa, comentant els gags de l'obra sense cap respecte per als actors. I uns actors (oh sorpresa!) que porten micròfon! L'espectacle no és en un pavelló esportiu ni a l'aire lliure... és en un teatre de la Rambla de Barcelona. Què se n'ha fet, doncs, dels actors d'abans, que projectaven la veu? Ara necessiten micròfon perquè se'ls senti des de la quarta fila. I de qui és la culpa? Dels mateixos actors, incapaços de treballar la veu? De les escoles de teatre? De la televisió, que els acostuma a parlar per a gent que es troba a un metre de distància?

Frau literari

Ja fa molt que la literatura es va convertir en un negoci. I sembla que, quan es tracta de diners, tot s'hi val. Escriptors que no són escriptors, per exemple, pul·lulen pel món editorial i mediàtic... i també escriptors que escriuen en una llengua i fan creure a l'opinió pública que ho fan en una altra. I això és el que acaba de passar a Girona, que han donat un premi de novel·la en català a un periodista que escriu en castellà. Algú, doncs, li ha traduït el llibre al català. El pitjor de tot és que això mateix ja va passar el 2002 amb el mateix periodista i un altre premi de novel·la en català. És el segon cop, doncs, que l'inefable escriptor ens marca el mateix gol. I com és que ningú diu res? L'engany no el reconeixeran ni els organitzadors del premi, ni tampoc el periodista premiat. Quina barra, tots plegats. És que en aquest gremi de la literatura no hi ha gent honesta?

Lladres

Ara resulta que no solament el gran senyor de Barcelona —aquell que acumulava seixanta càrrecs i es mostrava orgullós i prepotent— s'ha dedicat a robar durant anys, sinó que també participaven de l'espoli membres de la seva família. I els partits polítics segur que ho sabien. I van fer la vista grossa perquè les seves fundacions rebien diners del gran senyor en forma de donacions o ajudes. Ara surt tot. I tothom quedarà esquitxat. Però cap d'ells anirà a la presó. Quina vergonya de país!

Ciutats en el record: Viena

Viena és una ciutat elegant i neta, plena de llargues avingudes, edificis neoclàssics i palaus de façanes impol·lutes. Els turistes omplen els carrers del ring, però fora del centre la ciutat es descongestiona i respira tranquil·litat. Viena és una urbs plena de museus grans i petits que viu obsessionada amb la figura de Mozart i oblida els altres músics que la van fer gran. Viena és una simfonia d'olors i de racons, és la casa-museu de Sigmund Freud, les moltes cases on va viure Beethoven que no es poden visitar, els parcs, els tramvies, el record de l'emperadriu Elisabet de Baviera (Sissi) i, sobretot, una sachertorte i un ice caffe inoblidables.