Un petit pas per a l'home; un gran salt per a la humanitat

20 de juliol de 1969.— El meu pare em va despertar i em va dir que anés a veure la televisió, que l'Home acaba de trepitjar la lluna per primer cop, i que jo no em podia pas perdre un fet històric com aquell. Vaig pensar que sí, que tenia raó, tot i que estava mort de son. Recordo aquella TV en blanc i negre, amb l' antena de banyes damunt l'aparell, i un astronauta (Neil Armstrong) fent saltirons per la superfície lunar. En aquell moment, jo volia ser Neil Armstrong. El meu pare em va dir que no oblidés aquells noms: Armstrong, Aldrin i Collins, els primers astronautes que van arribar a la lluna. I no ho he fet, no els he oblidat mai. I aquella nit tampoc. Després, amb el pas del temps, van sorgir les incògnites, les teories diverses, les fotos aparentment trucades i la sensació que, al marge de la presència humana a la lluna, que sens dubte es va produir, el que la televisió va mostrar aquella nit van ser unes boniques imatges (recreades en un estudi?) que havien de servir bàsicament per impressionar la gent i per mostrar al món, en plena guerra freda, el poder nord-americà.