dilluns, 31 d’agost del 2009

Àpats... i horaris (europeus)

Hi ha el mite que, a Europa, els horaris dels àpats són molt estrictes. França, Anglaterra, Alemanya, Àustria... són països on el dinar i el sopar se serveixen ben d'hora, potser massa i tot. Itàlia ja és més tolerant i flexible, diuen. El nostre país, en canvi, és el més relaxat en qüestió d'horaris, perquè et pots presentar al restaurant a hores intempestives i encara et posen un plat a taula, diuen.

Doncs bé, pel que fa als horaris europeus, jo mateix puc donar fe que en un poblet d'Irlanda em van dir que tenien la cuina tancada i que no em podien servir el sopar... a les 21:05 h. Passaven cinc minuts de l'hora, i amb un gran somriure i molta amabilitat em van dir que no podia ser, que tornés un altre dia. El que ja no m'esperava és que a Ribes de Freser (a la comarca del Ripollès) els dos hostals del poble tinguin un horari tan ampli per dinar (de 13 h a 16 h), però en canvi només serveixin el sopar de 21 h a 22 h. A Ribes de Freser, si vols sopar passades les deu de la nit, no pots. Però encara pitjor: A Ripoll, capital de la comarca, no pots menjar res més enllà de les 15:30 h... ni tan sols en un bar! Vaig entrar a un parell de bars i vaig demanar si em podien fer un entrepà: a tots dos em van dir que no, que de beure el que vogués, però de menjar, res de res. Al final vaig haver de sortir del poble, aturar-me en un supermercat de carretera i comprar-me una barra de pa i una mica d'embotit, i menjar-m'ho a peu dret, al costat del cotxe... Ves per on, els pobles de comarques se'ns han tornat fins i ara segueixen els horaris europeus al peu de la lletra. El que passa és que, en temps de crisi, aquesta política d'horaris restrictius no és gaire bona. Jo mateix, si un altre dia em torno a trobar en una situació semblant, a Ribes o a Ripoll, passaré de llarg. Queda dit.

dissabte, 29 d’agost del 2009

Contrast (2)

Paisatge i contrast. Sovint, en un indret, et trobes un seguit d'elements arquitectònics que no s'adiuen els uns amb els altres. D'altres vegades el mobiliari urbà o alguna escultura al mig d'una plaça grinyolen al davant d'una església o un edifici construït fa segles... El contrast en el paisatge té múltiples formes, tantes com puguem imaginar. Però el que ja em sembla molt lleig és col·locar una antena model-segle-XXI al costat d'una ermita del segle XVII. I això és el que passa a l'ermita de Sant Antoni, entre Ribes de Freser i Campelles, al Ripollès. Si hi aneu us trobareu amb unes immenses torres al costat de l'ermita. Un paratge bonic espatllat pel mal gust i per la modernitat mal entesa... Quina llàstima de lloc. Quina llàstima de país. Em sembla que va ser Josep Pla qui va escriure, en un dels seus papers, que en aquest país nostre tot canviava... menys el paisatge. Que n'estava d'equivocat.

dijous, 20 d’agost del 2009

La lluna i M.S. Fogg

La casualitat va fer que portés els últims llibres al Chandler el mateix dia que els astronautes van aterrar a la lluna. Vaig treure'n una mica més de nou dòlars, de la venda, i quan caminava Broadway avall vaig decidir fer una parada al Quinn's Bar and Grill, un petit local que hi havia a la cantonada del carrer 108. Aquell dia feia moltíssima calor i vaig pensar que no passaria res si em permetia el luxe de gastar-me deu centaus en un parell de cerveses. Vaig seure en un tamboret de la barra al costat de tres o quatre clients habituals que gaudien de la llum tènue i la frescor de l'aire condicionat. Hi havia engegat un gran televisor en color, que resplendia fantasmagòricament sobre les ampolles de whisky de sègol i bourbon, i va ser d'aquesta manera que vaig presenciar l'esdeveniment. Vaig veure aquelles dues figures inflades que feien els primers passos en aquell món sense aire, botaven com joguines sobre el paisatge, avançaven enmig de la pols amb un carretó de golf i plantaven una bandera a l'ull del que en altre temps havia estat la deessa de l'amor i la follia. La radiant Diana, vaig pensar, imatge de tot el que hi ha de fosc en nosaltres. Llavors va parlar el president. Amb una veu solemne i inexpressiva, va declarar que aquell era l'esdeveniment més important des de la creació de l'home. Els veterans del bar van riure en sentir-ho, i em penso que jo mateix vaig dibuixar un o dos somriures. Però per molt absurd que fos aquest comentari, hi havia una cosa que ningú no podia discutir: des del dia que el van expulsar del paradís, Adam no havia estat mai tan lluny de casa.

Paul Auster: El palau de la lluna (1989)

dilluns, 17 d’agost del 2009

Ciutats en el record: Bratislava

D'ençà que l'any 1993 l'antiga Txecoslovàquia es va dividir en dos estats (la República Txeca i Eslovàquia), Bratislava va deixar de ser la segona ciutat important de l'estat per convertir-se en la capital d'un estat nou. De tota manera, quan trepitges Bratislava aquesta sensació de "capital" no la notes. En sortir de l'estació de tren, sembla que un s'hagi traslladat trenta o quaranta anys enrere: façanes grises i escrostonades, tramvies que conviuen amb el troleibús, automòbils d'abans de la perestroika... Però en arribar al centre històric tot canvia. El centre històric té l'encant d'una Praga en petit, la gent és amable, els preus són molt assequibles i el turisme de masses hi arriba amb comptagotes. Bratislava es pot veure en un dia, i la millor opció és anar-hi en tren des de Viena. Es pot visitar el castell (si no està en obres), la catedral, els carrers amb les botigues i les diverses estàtues que ja s'han fet famoses (Oscar Wilde, Napoleó, el Paparazzi, etc.), i fins i tot travessar un dels ponts del Danubi... Bratislava bé val un dia de les nostres vides.

divendres, 7 d’agost del 2009

El pes dels llibres

A la nostra societat el llibre ha anat perdent valor. A la majoria de les cases d'avui dia ja no hi ha una habitació destinada a ser l'estudi o la biblioteca, perquè no n'hi ha necessitat, perquè la gent no té llibres a casa: els llibres fan nosa, ocupen espai i acumulen pols... Només en les llars d'alguns lletraferits i intel·lectuals els llibres tenen un lloc reservat.

Hi ha cases sense llibres i cases on els pocs llibres existents només tenen una funció decorativa en una sala d'estar amb mobles de disseny. Hi ha llibres que es troben als contenidors d'escombraries i d'altres que s'abandonen en un banc d'un passeig, damunt d'una bústia al mig del carrer o en un portal. Moltes famílies es venen els llibres dels avis, quan aquests es moren, i el llibreter els els compra a pes o per metres lineals. Tot això ho he vist. El que no havia vist encara és que una llibreria pogués vendre els llibres a tant el quilo, obviant el valor de cada exemplar, l'autor, l'edició, la matèria, etc. Els llibres venuts a pes, com cartró o vidre o ferralla. Sincerament, crec que estem definitivament perduts.

dimecres, 5 d’agost del 2009

August











When the blackberries hang
swollen in the woods, in the brambles
nobody owns, I spend
all day among the high
branches, reaching
my ripped arms, thinking

of nothing, cramming
the black honey of summer
into my mouth; all day my body

accepts what it is. In the dark
creeks that run by there is
this thick paw of my life darting among

the black bells, the leaves; there is
this happy tongue.

Mary Oliver (1935 -)

diumenge, 2 d’agost del 2009

Sense educació

Quin nivell d'educació tenim quan la gent no respecta el més elemental, com és ara viure sense molestar els altres? Sovintegen els qui viatgen en tren i posen els peus al seient del davant, obviant que aquells seients són per a d'altres viatgers. Sovintegen els qui van en transport públic i parlen per telèfon a crits, sense tenir en compte que no estan sols i que als altres no ens interessen els seus problemes domèstics. Sovintegen els qui llencen a terra un paper o una llauna, ignorant que tenen una paperera al costat. Sovintegen els qui pinten les parets de les cases dels altres, els qui aboquen les escombraries en solars que estan en obres o els qui es banyen en una font pública que té el cartell de "Prohibit banyar-se". Sovintegen els qui fan el contrari del que demana la bona educació, o simplement l'educació.