—Ei, Edith —li vaig dir quan es va posar al telèfon—. Sóc el fantasma del Nadal passat.
—Nathan?
Semblava sorpresa de sentir-me, i també una mica enfadada.
—Em sap greu molestar-te, però necessito una informació i tu ets l'única persona que me la pot donar.
—No deu ser un dels teus acudits dolents, oi?
—Tant de bo.
Va sospirar sorollosament a l'auricular.
—Ara tinc feina. Vés al gra, entesos?
—Feina amb algun convidat, suposo.
—Suposa el que vulguis. No t'he de donar explicacions de res, oi? —Va deixar anar una rialla estranya i penetrant, una rialla que era tan amarga, tan triomfant, tan plena d'impulsos contradictoris i provocadors, que no vaig saber com prendre-me-la. La rialla d'una exdona alliberada, potser. L'última rialla.
—No, és clar que no. Ets lliure de fer el que vulguis. L'únic que et demano és una informació.
—Sobre què?
—Sobre la Rachel. Des de dilluns que li truco, però em sembla que no hi són. Només em vull assegurar que ella i en Terrence estan bé.
—Ets tan imbècil, Nathan. No saps res?
—Em sembla que no.
—Se'n van anar a Anglaterra el vint de maig i no tornaran fins al quinze de juny. A Rutgers ja han acabat el semestre. La Rachel estava convidada a fer una ponència en un congrés a Londres, i ara són a Cornwall, passant uns dies amb els pares d'en Terrence.
—No m'ho havia dit.
—Per què t'ho havia de dir?
—Perquè és la meva filla, ves per què.
—Si t'haguessis comportat com un pare, potser t'ho hauria dit. El que li vas fer va ser horrible, Nathan, prendre-la amb ella d'aquella manera. Quin dret hi tens? Estava tan dolguda...
—Li vaig trucar per disculpar-me, però em va penjar. Ara li he escrit una carta molt llarga. Estic intentant arreglar el mal que he fet, Edith. Me l'estimo molt, ja ho saps.
—Llavors agenolla't i demana-li clemència. Però no esperis cap ajuda per part meva. No penso fer més de mediadora.
—No et demano ajuda. Però si et truca des d'Anglaterra, li podries dir que a casa l'espera una carta del seu pare. I també un collaret.
—Vas fi, noi. No li penso dir res. Res de res. M'has sentit?
I després parlen de la tolerància i l'entesa entre les parelles divorciades. Quan la conversa es va acabar, una part de mi tenia ganes d'agafar el primer tren cap a Bronxville i escanyar l'Edith amb les meves pròpies mans, i l'altra part tenia ganes d'escopir. Però s'ha de reconèixer que es va sortir amb la seva. La ira que va mostrar havia estat tan violenta, amb unes denúncies i un menyspreu tan corrosius, que de fet em va ajudar a prendre una decisió. No li trucaria mai més. Mai més de la vida. Sota cap concepte. El divorci ens havia separat als ulls de la llei, dissolent el matrimoni que ens havia mantingut junts tants anys, però tot i així encara teníem una cosa en comú, i com que mentre visquéssim continuaríem sent els pares de la Rachel, jo havia suposat que aquella connexió ens impediria caure en un estat d'animadversió permanent. Però ja no. Aquella trucada era el final i, a partir de llavors, per mi l'Edith no seria més que un nom, cinc lletretes que definien una persona que havia deixat d'existir.
Paul Auster: Bogeries de Brooklyn (2005)
—Nathan?
Semblava sorpresa de sentir-me, i també una mica enfadada.
—Em sap greu molestar-te, però necessito una informació i tu ets l'única persona que me la pot donar.
—No deu ser un dels teus acudits dolents, oi?
—Tant de bo.
Va sospirar sorollosament a l'auricular.
—Ara tinc feina. Vés al gra, entesos?
—Feina amb algun convidat, suposo.
—Suposa el que vulguis. No t'he de donar explicacions de res, oi? —Va deixar anar una rialla estranya i penetrant, una rialla que era tan amarga, tan triomfant, tan plena d'impulsos contradictoris i provocadors, que no vaig saber com prendre-me-la. La rialla d'una exdona alliberada, potser. L'última rialla.
—No, és clar que no. Ets lliure de fer el que vulguis. L'únic que et demano és una informació.
—Sobre què?
—Sobre la Rachel. Des de dilluns que li truco, però em sembla que no hi són. Només em vull assegurar que ella i en Terrence estan bé.
—Ets tan imbècil, Nathan. No saps res?
—Em sembla que no.
—Se'n van anar a Anglaterra el vint de maig i no tornaran fins al quinze de juny. A Rutgers ja han acabat el semestre. La Rachel estava convidada a fer una ponència en un congrés a Londres, i ara són a Cornwall, passant uns dies amb els pares d'en Terrence.
—No m'ho havia dit.
—Per què t'ho havia de dir?
—Perquè és la meva filla, ves per què.
—Si t'haguessis comportat com un pare, potser t'ho hauria dit. El que li vas fer va ser horrible, Nathan, prendre-la amb ella d'aquella manera. Quin dret hi tens? Estava tan dolguda...
—Li vaig trucar per disculpar-me, però em va penjar. Ara li he escrit una carta molt llarga. Estic intentant arreglar el mal que he fet, Edith. Me l'estimo molt, ja ho saps.
—Llavors agenolla't i demana-li clemència. Però no esperis cap ajuda per part meva. No penso fer més de mediadora.
—No et demano ajuda. Però si et truca des d'Anglaterra, li podries dir que a casa l'espera una carta del seu pare. I també un collaret.
—Vas fi, noi. No li penso dir res. Res de res. M'has sentit?
I després parlen de la tolerància i l'entesa entre les parelles divorciades. Quan la conversa es va acabar, una part de mi tenia ganes d'agafar el primer tren cap a Bronxville i escanyar l'Edith amb les meves pròpies mans, i l'altra part tenia ganes d'escopir. Però s'ha de reconèixer que es va sortir amb la seva. La ira que va mostrar havia estat tan violenta, amb unes denúncies i un menyspreu tan corrosius, que de fet em va ajudar a prendre una decisió. No li trucaria mai més. Mai més de la vida. Sota cap concepte. El divorci ens havia separat als ulls de la llei, dissolent el matrimoni que ens havia mantingut junts tants anys, però tot i així encara teníem una cosa en comú, i com que mentre visquéssim continuaríem sent els pares de la Rachel, jo havia suposat que aquella connexió ens impediria caure en un estat d'animadversió permanent. Però ja no. Aquella trucada era el final i, a partir de llavors, per mi l'Edith no seria més que un nom, cinc lletretes que definien una persona que havia deixat d'existir.
Paul Auster: Bogeries de Brooklyn (2005)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada