L'educació (o el terme mig)

Recordo que vam entrar en una gelateria a Roma, a Piazza Navona. Només posar-hi un peu, la dependenta ja ens va demanar què volíem. Era tanta la varietat de gustos, que vam necessitar un moment per pensar. Ens calia temps per processar tota la informació que ens entrava pels ulls. El fet de demanar-li "temps" la va molestar tant, que la noia es va posar a feinejar rere el taulell i quan li vam dir que ja ho teníem clar, va fer veure que no ens sentia. D'esquena a nosaltres, feia com si no hi fóssim. Devia pensar: "M'heu fet esperar, doncs ara espereu-vos vosaltres."

Una altra mostra de falta d'educació és la que vam viure en una terrassa d'un restaurant a Viena. Érem quatre i no ens acabàvem de decidir, perquè els preus eren cars. Mentre miràvem la carta que hi havia en un faristol al carrer, se'ns va acostar el cambrer i ens va convidar a seure. En dir-li que ens ho estàvem pensant, va reaccionar malament, es va posar a cridar com un energumen i se'n va anar despotricant, davant el nostre astorament i el dels clients que, a les taules, ja estaven començant a sopar.

Són, aquests dos fets viscuts, dues mostres de mala educació i de com NO ha de comportar-se mai un cambrer o un dependent, atossigant el client, no deixant-lo pensar, exigint-li una resposta a les primeres de canvi i no acceptant que la seva feina també inclou la paciència. En l'altre extrem de la mala educació, però, hi ha el que m'ha passat avui a Barcelona, en un forn-cafeteria que hi ha al carrer Rocafort. Es tracta d'un local petit, amb un taulell i només dues taules. He entrat darrere un grup de tres persones, que han demanat i s'han assegut en una taula. Jo m'he assegut a l'altra taula, tocant a la porta. Esperava que la dependenta em digués què volia prendre, però no ha estat així. Ha anat entrant gent, que volia pa o croissants o el que fos.... i la noia els ha despatxat sense problemes. Però jo, com si fos transparent. Ni m'ha mirat. He tingut temps de llegir el diari sencer, durant prop de 25 minuts, fins que al final he decidit tocar el dos. Amb parsimònia, he plegat el diari, m'he aixecat, m'he posat la jaqueta i, en aquell precís moment, una senyora ha aparegut de dins el local, m'ha somrigut i m'ha dit "Hola". Llavors he pensat: "Massa tard." I li he dit, també amb un somriure: "Hola no. Adéu." I he marxat. La dona s'ha quedat amb la boca oberta. I suposo que ja s'haurà aclarit amb la dependenta, que feinejava prop de la cafetera i que ha fet veure que no s'adonava de res.