Contrast

Un petit pas per a l'home; un gran salt per a la humanitat

20 de juliol de 1969.— El meu pare em va despertar i em va dir que anés a veure la televisió, que l'Home acaba de trepitjar la lluna per primer cop, i que jo no em podia pas perdre un fet històric com aquell. Vaig pensar que sí, que tenia raó, tot i que estava mort de son. Recordo aquella TV en blanc i negre, amb l' antena de banyes damunt l'aparell, i un astronauta (Neil Armstrong) fent saltirons per la superfície lunar. En aquell moment, jo volia ser Neil Armstrong. El meu pare em va dir que no oblidés aquells noms: Armstrong, Aldrin i Collins, els primers astronautes que van arribar a la lluna. I no ho he fet, no els he oblidat mai. I aquella nit tampoc. Després, amb el pas del temps, van sorgir les incògnites, les teories diverses, les fotos aparentment trucades i la sensació que, al marge de la presència humana a la lluna, que sens dubte es va produir, el que la televisió va mostrar aquella nit van ser unes boniques imatges (recreades en un estudi?) que havien de servir bàsicament per impressionar la gent i per mostrar al món, en plena guerra freda, el poder nord-americà.

July

Answer July —
Where is the Bee —
Where is the Blush —
Where is the Hay?

Ah, said July —
Where is the Seed —
Where is the Bud —
Where is the May —
Answer Thee — Me —

Emily Dickinson (1830-1886)

Mediocritat (3): el rei de l'asfalt

El mediocre de la carretera és el conductor que vol semblar un conductor agressiu, que trepitja l'accelerador en els semàfors mirant amb posat desafiant el cotxe del costat, que posa la música (si és que del xumba-xumba se'n pot dir música) a tot volum per cridar l'atenció dels altres conductors i dels vianants, que no respecta els senyals de velocitat i va esquivant els cotxes, passant d'un carril a l'altre, com si estigués en un videojoc, i també que accelera quan algú el vol avançar. El mediocre de la carretera sol ser un home, però també alguna dona que, ves per on, es vol assemblar als homes precisament en això, és a dir, fent el ridícul més espantós amb les mans al volant.

Vueling? No, gràcies!

Per aquelles coses del low cost, vam comprar, ara fa uns dies, un bitllet d'avió amb destinació a una ciutat europea. L'empresa era Vueling, aquella que fa uns anys va fer fallida i que ara ha absorbit una altra empresa anomenada Clickair. Doncs bé, per culpa del tren de rodalies (quin desastre!) i que, un cop a l'aeroport del Prat, cal travessar dues terminals per trobar l'estand de Vueling, per culpa, doncs, de tot plegat, vam arribar al taulell 30 minuts abans que sortís el vol.

La sorpresa va ser que NO ens van deixar pujar a l'avió adduint que hi havíem d'haver arribat abans. Els passatgers, ens van dir, ja estaven embarcant i faltaven 10 minuts perquè tanquessin les portes... però NO podíem pujar a l'avió perquè les normes de la companyia així ho establien. La nostra cara d'incredulitat va anar canviant en qüestió de segons cap a la indignació més absoluta. Havíem arribat tard, és cert, però érem allà, traient el fetge per la boca, per poder agafar un avió que teníem pagat i al qual aquella senyora NO ens deixava pujar... tot i que en aquell mateix moment els passatgers estaven embarcant!!!

El tracte del personal de Vueling va ser deplorable, tant de l'"auxiliar" com del "supervisor", que ens va obsequiar amb perles com "A mi nada me quita el sueño" o "Me da igual todo, me quedan 15 días"... Al final, vam haver de comprar dos bitllets nous (a una altra empresa, naturalment) i esperar-nos 7 hores a l'aeroport. La broma ens va costar 300 euros i molt de temps perdut.

Vam fer totes les queixes possibles... i ja es veurà si serviran d'alguna cosa. Només espero que aquesta companyia s'adoni que, amb un personal tan malcarat com el que té, serà difícil que pugui competir en aquesta jungla de les companyies aèries. De moment, ja ha perdut uns clients. Nosaltres, amb Vueling, mai més!

Silicon woman

Són addictes a la silicona, a passar pel quiròfan per tocar-se i retocar-se ad infinitum... Només els interessa la imatge, l'aparença, que els diguin que estan guapíssimes i que semblen cada cop més joves. Són esclaves del mirall, de les potingues, dels modelets juvenils i, sobretot, del bisturí que, en mans expertes, les ha de deixar més maques del que són... o del que elles es veuen. I la cosa ja comença a l'adolescència, passa a la trentena i fa estralls ente les dones de quaranta i cinquanta... El problema és que, un cop han començat, ja no en poden prescindir, i que a mesura que el temps passa s'obsessionen amb la bellesa eterna... Quan arriben a la seixantena, semblen nines de porcellana amb les mans tremoloses buscant una joventut que ja mai més no podran recuperar. A mi, tot plegat em fa molta pena i em planteja moltes preguntes per a les quals no tinc resposta.

Män som hatar kvinnor

He anat a veure Els homes que no estimaven les dones, adaptació cinematogràfica del primer volum de la trilogia Millennium, de Stieg Larsson. M'ha agradat molt, la pel·lícula. És una producció sueca molt ben feta. I la història està molt bé, perquè retrata una Suècia fosca i sorprenent, molt lluny d'aquella societat ordenada, equilibrada i quasi perfecta que se'ns ha venut des de fa dècades. Els personatges principals també destaquen, especialment la noia (Lisbeth Salander), amb una personalitat torturada, ambivalent... No he llegit el/s llibre/s de Larsson perquè em feia mandra, però després d'haver vist el film potser em decidiré a començar el primer volum, a veure què. Per cert, l'altre dia vaig llegir no sé on que els títols de les tres novel·les de Larsson no estan ben traduïts (ni en català ni en castellà), ja que són un calc dels títols en francès, que no diuen exactament el mateix que diuen en suec. El primer volum hauria de titular-se Els homes que odiaven les dones (que és la frase que pronuncia Lisbeth Salander quasi al final de la història) i no pas Els homes que no estimaven les dones, que no és exactament el mateix.

Ciutats en el record: Venècia

Venècia, la ciutat construïda sobre una llacuna, la ciutat que a vol d'ocell té forma de peix, la ciutat amb una història secular de cultura, art i comerç és en l'actualitat un destí turístic de primer ordre. El turisme que tot ho mou i tot ho espatlla fa que la Venècia d'avui sigui un producte adulterat amb guiris de pantaló curt i cara de gamba que van amunt i avall fent fotos previsibles i comprant souvenirs ordinaris, un entramat de quioscos i botigues plens de samarretes horribles i màscares de paper maché, un exèrcit de gondolieri que va a la caça despesperada del turista ingenu que es vulgui creure allò del romanticisme, etc, etc, etc.

La Venècia actual no té res de romàntica, res de res.... Però si, un cop vistos la Piazza San Marco, el Palazzo Ducale (quina meravella!), el Campanile i, sobretot, la Basílica (quina obra d'art!!!), un cop vist tot això, es vol gaudir de la Venècia de debò, aleshores cal fugir corrents de les zones turístiques que envolten el barri de San Marco i explorar els mútliples racons de Santa Croce, Dorsoduro, Cannaregio i la resta de barris de la ciutat. Els preus són uns altres (tot i que continuen sent cars), les riuades de turistes s'esvaeixen i és en aquest moment que es pot apreciar cada carreró, cada palau, cada campo o campiello i cadascun dels canals (petits i grans) que solquen Venècia. És aleshores que un s'alegra d'haver visitat una ciutat amb tant de passat, una ciutat que —malauradament— avui dia prefereix les góndoles tunejades a recuperar la memòria de Casanova, Goldoni, Vivaldi i de tots els personatges que, en altre temps, la van fer gran.