La unió de dues ànimes lleials

Let me not to the marriage of true minds
Admit impediments. Love is not love
Which alters when it alteration finds,
Or bends with the remover to remove:

O no! it is an ever-fixed mark
That looks on tempests and is never shaken;
It is the star to every wandering bark,
Whose worth's unknown, although his height be taken.

Love's not Time's fool, though rosy lips and cheeks
Within his bending sickle's compass come:
Love alters not with his brief hours and weeks,
But bears it out even to the edge of doom.

If this be error and upon me proved,
I never writ, nor no man ever loved.

William Shakespeare (1564-1616)

(In)competències bàsiques

Després d'anys de marejar la perdiu, de fer i desfer com els ha plagut, de manipular i enganyar la societat amb sofismes i mitges veritats, ara resulta que els politicastres de torn, els sindicalastres vividors i els minipedagogs de pa sucat amb oli descobreixen que els nens de primària no tenen el nivell bàsic en llengua i matemàtiques, de manera que el seu pas a l'ESO es fa sense garanties d'èxit. Ara resulta, doncs, que tots plegats descobreixen la sopa d'all i s'adonen que el fracàs educatiu começa a primària i no a secundària. Quina barra. Quin colla d'incompetents. Em fan vomitar!

Ciutats en el record: Liverpool

Atrets per una exposició de més de 100 obres de Gustav Klimt, vam aterrar a Liverpool encuriosits i expectants per veure què ens podia oferir la ciutat que va veure néixer el fenomen "beatle" ara fa més de 40 anys. La decepció va ser gran. D'entrada, l'exposició de Klimt a la Tate Liverpool no era gran cosa (caldrà anar a Viena, doncs, per admirar el veritable geni del pintor austríac), però és que, a més, la ciutat és grisa i lletja a matar... Molt més que lletja: espantosa! No m'estranya que els Beatles toquessin el dos a les primeres de canvi i se n'anessin a viure a Londres. No m'estranya gens. Precisament la beatlemania és l'únic motiu que pot "justificar" la visita a la ciutat: The Cavern, l'estàtua de John Lennon, el Museu dels Beatles, el Hard Day's Night Hotel... En realitat, un parell de carrers per als beatlemaniàtics i para de comptar. La resta no val la pena. Si heu d'anar a parar a Liverpool per la raó que sigui, i disposeu de 2 dies, la veritat és que us en sobrarà 1 i mig. El millor que podeu fer, doncs, si és que no teniu manera d'estalviar-vos el viatge, és passar les hores en un pub bevent cervesa i observant la gent que us envolta. Serà més profitós que no pas anar a fer el guiri amb el plànol de la ciutat a la mà.

Juin

Les prés ont une odeur d’herbe verte et mouillée,
Un frais soleil pénètre en l’épaisseur des bois ;
Toute chose étincelle, et la jeune feuillée
Et les nids palpitants s’éveillent à la fois.

Les cours d’eau diligents aux pentes des collines
Ruissellent, clairs et gais, sur la mousse et le thym ;
Ils chantent au milieu des buissons d’aubépines
Avec le vent rieur et l’oiseau du matin.

Les gazons sont tout pleins de voix harmonieuses,
L’aube fait un tapis de perles aux sentiers ;
Et l’abeille, quittant les prochaines yeuses,
Suspend son aile d’or aux pâles églantiers.

Sous les saules ployants la vache lente et belle
Paît dans l’herbe abondante au bord des tièdes eaux :
La joug n’a point encor courbé son cou rebelle ;
Une rose vapeur emplit ses blonds naseaux.

Et par delà le fleuve aux deux rives fleuries
Qui vers l’horizon bleu coule à travers les prés,
Le taureau mugissant, roi fougueux des prairies,
Hume l’air qui l’enivre et bat ses flancs pourprés.

La Terre rit, confuse, à la vierge pareille
Qui d’un premier baiser frémit languissamment,
Et son oeil est humide et sa joue est vermeille,
Et son âme a senti les lèvres de l’amant.

Ô rougeur, volupté de la Terre ravie !
Frissonnements des bois, souffles mystérieux !
Parfumez bien le cœur qui va goûter la vie,
Trempez-le dans la paix et la fraîcheur des cieux !

Assez tôt, tout baignés de larmes printanières,
Par essaims éperdus ses songes envolés
Iront brûler leur aile aux ardentes lumières
Des étés sans ombrage et des désirs troublés.

Alors inclinez-lui vos coupes de rosée,
Ô fleurs de son printemps, aube de ses beaux jours !
Et verse un flot de pourpre en son âme épuisée,
Soleil, divin soleil de ses jeunes amours !

Leconte de Lisle (1818-1894)

L'última conversa

—Ei, Edith —li vaig dir quan es va posar al telèfon—. Sóc el fantasma del Nadal passat.
—Nathan?
Semblava sorpresa de sentir-me, i també una mica enfadada.
—Em sap greu molestar-te, però necessito una informació i tu ets l'única persona que me la pot donar.
—No deu ser un dels teus acudits dolents, oi?
—Tant de bo.
Va sospirar sorollosament a l'auricular.
—Ara tinc feina. Vés al gra, entesos?
—Feina amb algun convidat, suposo.
—Suposa el que vulguis. No t'he de donar explicacions de res, oi? —Va deixar anar una rialla estranya i penetrant, una rialla que era tan amarga, tan triomfant, tan plena d'impulsos contradictoris i provocadors, que no vaig saber com prendre-me-la. La rialla d'una exdona alliberada, potser. L'última rialla.
—No, és clar que no. Ets lliure de fer el que vulguis. L'únic que et demano és una informació.
—Sobre què?
—Sobre la Rachel. Des de dilluns que li truco, però em sembla que no hi són. Només em vull assegurar que ella i en Terrence estan bé.
—Ets tan imbècil, Nathan. No saps res?
—Em sembla que no.
—Se'n van anar a Anglaterra el vint de maig i no tornaran fins al quinze de juny. A Rutgers ja han acabat el semestre. La Rachel estava convidada a fer una ponència en un congrés a Londres, i ara són a Cornwall, passant uns dies amb els pares d'en Terrence.
—No m'ho havia dit.
—Per què t'ho havia de dir?
—Perquè és la meva filla, ves per què.
—Si t'haguessis comportat com un pare, potser t'ho hauria dit. El que li vas fer va ser horrible, Nathan, prendre-la amb ella d'aquella manera. Quin dret hi tens? Estava tan dolguda...
—Li vaig trucar per disculpar-me, però em va penjar. Ara li he escrit una carta molt llarga. Estic intentant arreglar el mal que he fet, Edith. Me l'estimo molt, ja ho saps.
—Llavors agenolla't i demana-li clemència. Però no esperis cap ajuda per part meva. No penso fer més de mediadora.
—No et demano ajuda. Però si et truca des d'Anglaterra, li podries dir que a casa l'espera una carta del seu pare. I també un collaret.
—Vas fi, noi. No li penso dir res. Res de res. M'has sentit?
I després parlen de la tolerància i l'entesa entre les parelles divorciades. Quan la conversa es va acabar, una part de mi tenia ganes d'agafar el primer tren cap a Bronxville i escanyar l'Edith amb les meves pròpies mans, i l'altra part tenia ganes d'escopir. Però s'ha de reconèixer que es va sortir amb la seva. La ira que va mostrar havia estat tan violenta, amb unes denúncies i un menyspreu tan corrosius, que de fet em va ajudar a prendre una decisió. No li trucaria mai més. Mai més de la vida. Sota cap concepte. El divorci ens havia separat als ulls de la llei, dissolent el matrimoni que ens havia mantingut junts tants anys, però tot i així encara teníem una cosa en comú, i com que mentre visquéssim continuaríem sent els pares de la Rachel, jo havia suposat que aquella connexió ens impediria caure en un estat d'animadversió permanent. Però ja no. Aquella trucada era el final i, a partir de llavors, per mi l'Edith no seria més que un nom, cinc lletretes que definien una persona que havia deixat d'existir.

Paul Auster: Bogeries de Brooklyn (2005)

Ciutats en el record: Dublín

Em sap greu si algú de vosaltres és un entusiasta de la ciutat de Dublín, de l'ambient, de la gent, dels monuments, etc... A mi, Dublín, em va decebre, la veritat sigui dita. Tret del Trinity College i d'una magnífica exposició sobre The Book of Kells, tret dels pubs i les cerveses Guiness, tret d'una estoneta (no gaire) per Temple Bar (que avui dia ha perdut l'encant que sembla que tenia fa anys i s'ha convertit en una mélange de guiris, freaks, indigents i borratxos), tret de tot això i de l'estàtua de James Joyce i del barri on van viure els grans escriptors irlandesos, que ves per on van marxar (la majoria) per culpa de l'ambient provincià i opressiu del lloc que els havia vist néixer, tret també d'alguns parcs i jardins ben bonics i de la curiositat de fer-se una foto sota l'Spire, Dublín és, avui dia, una ciutat on no val la pena estar-s'hi més d'un dia (o dos). Ara bé, si del que es tracta és de visitar Irlanda, l'illa sencera, d'est a oest i de nord a sud, aleshores sí. Irlanda sencera bé val un viatge llarg. O dos.

Mai

Le mai le joli mai en barque sur le Rhin
Des dames regardaient du haut de la montagne
Vous êtes si jolies mais la barque s'éloigne
Qui donc a fait pleurer les saules riverains

Or des vergers fleuris se figeaient en arrière
Les pétales tombés des cerisiers de mai
Sont les ongles de celle que j'ai tant aimée
Les pétales flétris sont comme ses paupières

Sur le chemin du bord du fleuve lentement
Un ours un singe un chien menés par des tziganes
Suivaient une roulotte traînée par un âne
Tandis que s'éloignait dans les vignes rhénanes
Sur un fifre lointain un air de régiment

Le mai le joli mai a paré les ruines
De lierre de vigne vierge et de rosiers
Le vent du Rhin secoue sur le bord les osiers
Et les roseaux jaseurs et les fleurs nues des vignes

Guillaume Apollinaire (1880-1918)

De vivre gayement

Je fuis né pour prendre fin,
Et pour faire le chemin
De ce trop foudain voyage :
Je cognois combien j'ay d'âge,
Mais, las ! je ne dois fçavoir
Les ans que je puis avoir.
Loin de moy fuyez trifteffe.
Fuyez ennuis & detrefle.
Loin de moy fuyez vous tous,
Je n'ay que faire avec vous !
Pendant que vif je foupire,
Je veux dancer, je veux rire,
Ayant toujours compagnon
Le bon Bacchus mon mignon.

Rémi Belleau (1528-1577)

Mediocritat (2): el llepaculs

Vivim envoltats de mediocres. N'hi ha pertot arreu: te'ls trobes a la feina, al carrer, a qualsevol oficina d'hisenda, de correus, de l'Ajuntament, de la Generalitat... Proliferen de manera alarmant, es multipliquen, ens envaeixen l'espai vital i fan que aquest món tingui, dia rere dia, un nivell més baix, un color més gris...

D'entre tots els tipus de mediocres, n'hi ha un que abunda molt en l'àmbit laboral: el llepaculs.

El llepaculs és el mediocre de la feina, no té personalitat, no és creatiu, no resol mai cap problema... El llepaculs va amunt i avall (perdent el cul, naturalment) intentant quedar bé, volent fer mèrits i caure en gràcia per tal que se'l reconegui, per aconseguir un lloc millor, per poder passar davant dels altres... El llepaculs és fastigós, llefiscós, repulsiu... Veure'l actuar fa venir arcades, treu de polleguera i provoca la nàusea... En coneixeu cap? Segur que més d'un. Mireu al vostre voltant... És allà, el veieu? Ecs, quin fàstic...

Carolus-Duran vs Toulouse Lautrec: El petó (Le Baiser)