Teatre d'avui dia

Una comèdia sobre la hipocresia i les relacions de parella en el món modern. Un text que podria donar més de si. Una direcció dolenta i unes interpretacions irregulars, amb actors mediàtics d'aquells que en teoria haurien de ser un reclam per al gran públic. Una sala gran amb un centenar d'espectadors. Un públic que riu i parla com si estigués al menjador de casa, comentant els gags de l'obra sense cap respecte per als actors. I uns actors (oh sorpresa!) que porten micròfon! L'espectacle no és en un pavelló esportiu ni a l'aire lliure... és en un teatre de la Rambla de Barcelona. Què se n'ha fet, doncs, dels actors d'abans, que projectaven la veu? Ara necessiten micròfon perquè se'ls senti des de la quarta fila. I de qui és la culpa? Dels mateixos actors, incapaços de treballar la veu? De les escoles de teatre? De la televisió, que els acostuma a parlar per a gent que es troba a un metre de distància?

Frau literari

Ja fa molt que la literatura es va convertir en un negoci. I sembla que, quan es tracta de diners, tot s'hi val. Escriptors que no són escriptors, per exemple, pul·lulen pel món editorial i mediàtic... i també escriptors que escriuen en una llengua i fan creure a l'opinió pública que ho fan en una altra. I això és el que acaba de passar a Girona, que han donat un premi de novel·la en català a un periodista que escriu en castellà. Algú, doncs, li ha traduït el llibre al català. El pitjor de tot és que això mateix ja va passar el 2002 amb el mateix periodista i un altre premi de novel·la en català. És el segon cop, doncs, que l'inefable escriptor ens marca el mateix gol. I com és que ningú diu res? L'engany no el reconeixeran ni els organitzadors del premi, ni tampoc el periodista premiat. Quina barra, tots plegats. És que en aquest gremi de la literatura no hi ha gent honesta?

Lladres

Ara resulta que no solament el gran senyor de Barcelona —aquell que acumulava seixanta càrrecs i es mostrava orgullós i prepotent— s'ha dedicat a robar durant anys, sinó que també participaven de l'espoli membres de la seva família. I els partits polítics segur que ho sabien. I van fer la vista grossa perquè les seves fundacions rebien diners del gran senyor en forma de donacions o ajudes. Ara surt tot. I tothom quedarà esquitxat. Però cap d'ells anirà a la presó. Quina vergonya de país!

Ciutats en el record: Viena

Viena és una ciutat elegant i neta, plena de llargues avingudes, edificis neoclàssics i palaus de façanes impol·lutes. Els turistes omplen els carrers del ring, però fora del centre la ciutat es descongestiona i respira tranquil·litat. Viena és una urbs plena de museus grans i petits que viu obsessionada amb la figura de Mozart i oblida els altres músics que la van fer gran. Viena és una simfonia d'olors i de racons, és la casa-museu de Sigmund Freud, les moltes cases on va viure Beethoven que no es poden visitar, els parcs, els tramvies, el record de l'emperadriu Elisabet de Baviera (Sissi) i, sobretot, una sachertorte i un ice caffe inoblidables.

No llegiré Larsson

Definitivament no llegiré la famosa trilogia de Larsson. No ho faré. Si fa unes setmanes, quan vaig anar a veure la pel·lícula, deia que potser buscaria el moment per llegir les novel·les del periodista suec, ara he canviat radicalment d'opinió. Continuaré amb la meva dèria de llegir els autors clàssics i no pas els llibres que estan d'actualitat. Faré cas a una persona de confiança que m'ha dit que no val la pena perdre el temps amb la trilogia. Diu que és cert que la història truculenta de cada volum pot acabar enganxant, igual com enganxen els serials televisius, però que en realitat som davant un fenomen mediàtic i prou, no pas davant unes grans novel·les. A cada volum li sobren dues-centes pàgines pel cap baix. Són novel·les que estan per polir, i que si l'autor no hagués mort sobtadament, ben segur que l'editor li hauria fet escapçar els llibres per treure'n la faramalla. De manera que dedicaré el meu temps a altres coses més importants.... Ufff.... Quin pes m'he tret de sobre.

Tornar a la feina

El retorn a la feina és un cop dur, una puntada de peu a la boca de l'estómac que t'esborra en cinc minuts els records i les sensacions de les vacances que encara t'acompanyen. És un canvi sobtat i traumàtic, sense solució de continuïtat, d'un dia per l'altre.

Tornar a trepitjar el lloc de treball vol dir retrobar-se amb aquella gent que has volgut oblidar durant setmanes, tornar a veure els somriures forçats i sentir les preguntes tòpiques amb la cantarella de sempre (Què taaaaal? Com ha anaaaaat?, etc.).

La feina torna irremeiablement i, de nou, t'envaeixen les presses, el ritme estressant, la sensació que no et pots queixar perquè ja has tingut les vacances que et pertoquen (que socialment són vistes com unes vacances excessives) i aquell fàstic vital que no t'abandona fins l'estiu vinent.

Ufff...

Àpats... i horaris (europeus)

Hi ha el mite que, a Europa, els horaris dels àpats són molt estrictes. França, Anglaterra, Alemanya, Àustria... són països on el dinar i el sopar se serveixen ben d'hora, potser massa i tot. Itàlia ja és més tolerant i flexible, diuen. El nostre país, en canvi, és el més relaxat en qüestió d'horaris, perquè et pots presentar al restaurant a hores intempestives i encara et posen un plat a taula, diuen.

Doncs bé, pel que fa als horaris europeus, jo mateix puc donar fe que en un poblet d'Irlanda em van dir que tenien la cuina tancada i que no em podien servir el sopar... a les 21:05 h. Passaven cinc minuts de l'hora, i amb un gran somriure i molta amabilitat em van dir que no podia ser, que tornés un altre dia. El que ja no m'esperava és que a Ribes de Freser (a la comarca del Ripollès) els dos hostals del poble tinguin un horari tan ampli per dinar (de 13 h a 16 h), però en canvi només serveixin el sopar de 21 h a 22 h. A Ribes de Freser, si vols sopar passades les deu de la nit, no pots. Però encara pitjor: A Ripoll, capital de la comarca, no pots menjar res més enllà de les 15:30 h... ni tan sols en un bar! Vaig entrar a un parell de bars i vaig demanar si em podien fer un entrepà: a tots dos em van dir que no, que de beure el que vogués, però de menjar, res de res. Al final vaig haver de sortir del poble, aturar-me en un supermercat de carretera i comprar-me una barra de pa i una mica d'embotit, i menjar-m'ho a peu dret, al costat del cotxe... Ves per on, els pobles de comarques se'ns han tornat fins i ara segueixen els horaris europeus al peu de la lletra. El que passa és que, en temps de crisi, aquesta política d'horaris restrictius no és gaire bona. Jo mateix, si un altre dia em torno a trobar en una situació semblant, a Ribes o a Ripoll, passaré de llarg. Queda dit.

Contrast (2)

Paisatge i contrast. Sovint, en un indret, et trobes un seguit d'elements arquitectònics que no s'adiuen els uns amb els altres. D'altres vegades el mobiliari urbà o alguna escultura al mig d'una plaça grinyolen al davant d'una església o un edifici construït fa segles... El contrast en el paisatge té múltiples formes, tantes com puguem imaginar. Però el que ja em sembla molt lleig és col·locar una antena model-segle-XXI al costat d'una ermita del segle XVII. I això és el que passa a l'ermita de Sant Antoni, entre Ribes de Freser i Campelles, al Ripollès. Si hi aneu us trobareu amb unes immenses torres al costat de l'ermita. Un paratge bonic espatllat pel mal gust i per la modernitat mal entesa... Quina llàstima de lloc. Quina llàstima de país. Em sembla que va ser Josep Pla qui va escriure, en un dels seus papers, que en aquest país nostre tot canviava... menys el paisatge. Que n'estava d'equivocat.

La lluna i M.S. Fogg

La casualitat va fer que portés els últims llibres al Chandler el mateix dia que els astronautes van aterrar a la lluna. Vaig treure'n una mica més de nou dòlars, de la venda, i quan caminava Broadway avall vaig decidir fer una parada al Quinn's Bar and Grill, un petit local que hi havia a la cantonada del carrer 108. Aquell dia feia moltíssima calor i vaig pensar que no passaria res si em permetia el luxe de gastar-me deu centaus en un parell de cerveses. Vaig seure en un tamboret de la barra al costat de tres o quatre clients habituals que gaudien de la llum tènue i la frescor de l'aire condicionat. Hi havia engegat un gran televisor en color, que resplendia fantasmagòricament sobre les ampolles de whisky de sègol i bourbon, i va ser d'aquesta manera que vaig presenciar l'esdeveniment. Vaig veure aquelles dues figures inflades que feien els primers passos en aquell món sense aire, botaven com joguines sobre el paisatge, avançaven enmig de la pols amb un carretó de golf i plantaven una bandera a l'ull del que en altre temps havia estat la deessa de l'amor i la follia. La radiant Diana, vaig pensar, imatge de tot el que hi ha de fosc en nosaltres. Llavors va parlar el president. Amb una veu solemne i inexpressiva, va declarar que aquell era l'esdeveniment més important des de la creació de l'home. Els veterans del bar van riure en sentir-ho, i em penso que jo mateix vaig dibuixar un o dos somriures. Però per molt absurd que fos aquest comentari, hi havia una cosa que ningú no podia discutir: des del dia que el van expulsar del paradís, Adam no havia estat mai tan lluny de casa.

Paul Auster: El palau de la lluna (1989)

Ciutats en el record: Bratislava

D'ençà que l'any 1993 l'antiga Txecoslovàquia es va dividir en dos estats (la República Txeca i Eslovàquia), Bratislava va deixar de ser la segona ciutat important de l'estat per convertir-se en la capital d'un estat nou. De tota manera, quan trepitges Bratislava aquesta sensació de "capital" no la notes. En sortir de l'estació de tren, sembla que un s'hagi traslladat trenta o quaranta anys enrere: façanes grises i escrostonades, tramvies que conviuen amb el troleibús, automòbils d'abans de la perestroika... Però en arribar al centre històric tot canvia. El centre històric té l'encant d'una Praga en petit, la gent és amable, els preus són molt assequibles i el turisme de masses hi arriba amb comptagotes. Bratislava es pot veure en un dia, i la millor opció és anar-hi en tren des de Viena. Es pot visitar el castell (si no està en obres), la catedral, els carrers amb les botigues i les diverses estàtues que ja s'han fet famoses (Oscar Wilde, Napoleó, el Paparazzi, etc.), i fins i tot travessar un dels ponts del Danubi... Bratislava bé val un dia de les nostres vides.