Havíem passat el dia junts, hores i hores que el temps havia devorat irre- meiablement. No en teníem prou i, només de pensar que ens havíem de separar, se'ns feia un nus a l'estómac i ens envaïa el pànic.Estiràvem els minuts com mai no ho havíem fet i no podíem deixar de mirar-nos. Va arribar el moment. A l'entrada de l'estació. Aturats. Immòbils. Plovia lleugerament i, sota el paraigua, els nostres ulls —hipnotitzats pels de l'altre— repassaven tot els instants viscuts fins aquell moment.
Vam intercanviar unes paraules... No volíem separar-nos, però em vas dir que havies de marxar. Vas baixar les escales i jo vaig deixar-me lliscar carrer avall, resignat. Un minut, que va ser etern, i em vas trucar per telèfon. Em demanaves que tornés corrents. Vaig fer mitja volta i vaig baixar les escales de tres en tres. Eres allà, a punt d'anar cap a l'andana. Ens vam mirar i em vas fer un petó, el primer petó. I jo —no me'n vaig poder estar— te'l vaig tornar... una, dues, tres vegades...
Encara el tinc als llavis...
ResponElimina